Som a l’exterior de l’escorxador d’Igualada. És de nit. He arribat corrents des de l’Ateneu on hi havia la inauguració de la Mostra, per arribar a temps a veure “Zloty”. Un nom de moneda, antiga, és un espectacle que no té preu. No es pot pagar el preciosisme de la tendresa, de la comicitat, de les mirades que Pau Palaus regala. No en va, va guanyar el premi al millor espectacle de pallasses i pallassos l’any 2023, que atorgava Zirkòlika (que bé que hàgim recuperat els premis).

Deixar-se endur pel seu univers és un trobar un tresor on deixar una estoneta la nostra petita ànima, tan sovint adormida. Pau Palaus va marxar després de passar per La Mostra al Líban. M’ho explicava el seu amic el també pallasso, Guillem Albà, que m’enviava un àudio on explica, el mateix Pau, per què marxa a un país en guerra. Ell, que té un fill petit, posa el seu cos i el seu art a disposició de qui pateix la guerra. Sota els míssils es disposa a actuar, per què la vida dels libanesos sigui menys dura emocionalment. Si voleu escoltar aquesta peça sonora, espero que mai més ningú utilitzi el terme fer el pallasso de forma pejorativa. Fer el pallasso és ser persona, ser humà i compartir humanitat i somriures. Tant de bo fóssim tots una mica més pallassos.

“Zloty”, l’espectacle d’en Pau, acull el públic dins la carpa, i l’omple d’un grapat d’emocions eminentment tendres i dolces, però també tristes. Acabava el seu espectacle, ja en la salutació, demanant als programadors que els espectacles poguessin tenir una vida més llarga, un recorregut més sostenible. Per què la cultura, i les arts escèniques, en concret, no han de ser d’un sol ús, han de poder néixer, créixer i ser sostenibles.

Pau Palaus, gràcies, gràcies, gràcies. I sobretot gràcies per viatjar fins al Líban, per portar somriures a un país devastat, atacat, en plena guerra. Gràcies per carregar una maleta de força, coratge i incertesa i transformar-la en estones de pau i somriures. Gràcies per fer el que molts no ens atrevim ni sabríem fer.