És tot un repte construir des del no res, a partir de la sensibilitat dels personatges. Aquesta és la base del clown. I aquest és el codi d’aquesta producció que es va veure en format de working progress i que es preveu l’estrena per Fira Tàrrega. A hores d’ara, són 40 minuts d’una força catàrtica. En tot aquest temps, apareixen els 4 personatges (un home fent cabrioles sobre d’una caixa i resistint a la inèrcia de la corda que va recollint; un clarinet i un saxo que proven d’assumir les sorpreses de la situació; i una noia tapada per una pila de roba que fa les funcions de cavall i que transforma el renill amb una veu melòdica fins que arribarà, per fi, al teclat). Tenen el punt de partida i ja és prou intrigant i empàtic com per robar el cor de tota la grada que els envolta en una mena de barraca de fira, tant fràgil i inconsistent com ho són els personatges. La paradoxa és que, des d’aquesta fragilitat, cusen unes relacions de gran profunditat, entre ells i (el que és més difícil) amb el públic. Ara només falta que l’acomodador entri a la barraca i esclati el final (què passarà amb l’aigua que comparteixen? Quin joc tindrà la repisa on es puja el protagonista? Què s’amaga dins de la caixa? Quin misteri amaga el marc sense foto penjat a una de les parets? Cal que passi res més?

A hores d’ara, és només una peça de clown amb només música i mirades curioses i tendres provant de rebel·lar-se al destí. Desenterrant poesia entre la misèria. Com si fossin uns clochards (marca Leandre i Claire amb peces com Refugiada poètica), acullen el públic en una barraca circular que evoca la simplicitat de Manolo Alcántara a Rudo. Quan el renill de cavall es converteix en cant i joc vocal, ressona la poesia fràgil i trencadissa dels Baró d’Evel (Là, Bèsties, Falaise). Es respira la sensibilitat extrema de Ponten Pié (Ârtica) i el divertit patetisme de Los Excéntricos (The melting Pout-Purri).

Potser falta completar-la, però ja té visos de puntada final. En tornarem a parlar quan hagin completat l’estrena.