Que bonic quan un artista connecta tant amb el públic! A Zloty, el pallasso de Pau Palaus ho fa a través de diversos elements. El primer és l’humor, amb un personatge de clown que juga amb nosaltres amb trapelleria. Palaus ens porta per on vol sense paraules, començant per l’entrada a la seva petita carpa, estrenyent-nos tant com sigui possible per miraculosament acabar de cabre-hi tots. Una experiència de proximitat literal (es nota que ja ha passat la pandèmia), d’apinyar-se uns amb els altres i riure de la pintoresca situació.

La carpa és íntima, rústica i artesanal. El disseny d’Helios Armengol inclou un camió incrustat que cal arreglar (de seguida penso en l’escenografia de Lifespoiler). I entre els intents divertits amb la imprescindible ajuda del públic, records audiovisuals d’allò que va ser la companyia del pallasso, d’aquells moments que ja no tornaran. Aquí tenim el segon element: la nostàlgia, que connecta amb els ja no tan petits. I encara un tercer, l’acrobàcia. El pallasso es desplaça fent equilibris amb una capsa als peus o s’enfila a un pal per penjar una bandera entre la sorpresa i l’admiració del públic.

Durant tota la funció l’acompanya l’encarregada de la música en directe (Maria Soler). S’entreveu un intent per a integrar-la com a personatge, amb una actitud rígida que no sempre s’aguanta (el riure a vegades és inevitable). Amb tot, es troba a faltar més interacció, un protagonisme més compartit. En un espectacle en què es parla de la soledat, amb un pallasso que es lamenta de tots els companys que ja no hi són, és estrany que l’única que queda passi tan desapercebuda.

Tot i això, Zloty és emotiu, tendre i divertit. D’aquells espectacles d’on surts amb alegria. Una peça per passar una bona estona tinguis l’edat que tinguis.