Una veu que se l’ha d’escoltar. I donar-li empenta. Com es pot empoderar les dones a través del flamenc? Només al final, en el que podria ser l’epíleg, es denuncia les seves queixes, que no són especifiques del flamenc, però que elles ho expressen des del seu testimoni.

Les quatre artistes comparteixen peces corals i, en d’altres, van provant, des de cada especialitat (guitarra, cante i baile) noves sonoritats i moviments. Probablement, una mirada externa de dramatúrgia els hi ajudaria a enfocar millor el seu discurs, a destacar les bones idees i compensar les accions en escenes que actuen coralment. El seu entusiasme i la voluntat que totes hi siguin en primer pla són els elements que es destaquen amb una bailaora, és clar, d’una energia superior. La maternitat i la mirada de superioritat de l’home davant de la dona s’intueix en una peça que van desgranant amb un vestuari molt poc usual per als quadres flamencs, i que els hi aporta una certa rebequeria, ganes de superar al que és previsible. El seu crit de dones és necessari i saludable. També ho fa Luaº, certament, amb una peça que està per sobre del rigor professional.

Les intèrprets tanquen amb una celebració a com són i ho fan traspasar al públic tot repetint la tornada, valenta. Els hi és igual les opinions contràries, elles disfruten actuant espontàneament. Aquest final és el que millor respira la seva autenticitat. Abans, hi ha hagut moltes idees i bones intencions, però no prou ordre per a fer-se entendre lamentablement.