Quan es parla de transcendir del flamenc, tal com Laboratoria presenta Y perdí mi centro, et poses a tremolar. I quan veus aparèixer sobre l’escenari cinc dones de tipologia diferent vestides amb un estrany mono blau arrenglerades, fent els mateixos moviments en cadència, penses: “ai!” Mica en mica, però, el talent de cadascuna de les intèrprets es desplega esvaint totes les pors. La bailaora Aina Núñez il·lumina el pati de butaques amb el focus del seu esguard, la cantaora Ana Brenes (tota una Brunilda wagneriana) l’embolica amb la seva veu absoluta, la guitarrista, Isabelle Laudenbach, li posa música compartint el seu món sonor, vibrant i preciosista, que rasca del seu instrument. Tot comença a rodar i la complicitat que s’estableix entre les cinc fa oblidar alguns recursos pobres de la dramatúrgia, com ara el to d’un mòbil que interromp l’espectacle, i en dues ocasions.

Y perdí mi centro, una revindicació alegre de la feminitat i una revisió dels tòpics al voltant de la dona, planteja també què passa quan una ballarina veu el seu cos sacsejat per l’embaràs, perd el seu eix d’equilibri, i aquí l’embaràs pren forma d’una sabata de flamenca que Núñez s’entafora dins la samarreta i, sí, sí, pareix deixant-la caure a terra amb sorpresa. L’espectacle s’infla gràcies al talent enorme de les cinc intèrprets, un talent honest, fort i sincer que es remata amb una alegria de viure contagiosa perquè, a totes les llàgrimes que vessa Brenes i companyia en els seus laments, hi oposen un gran “enamorades de la vida” amb què clouen, a mode de bis rumbero, el xou.