Quan es parla d’un espectacle que pretén transcendir el flamenc, tal com Laboratoria presenta Y perdí mi centro, n’hi ha com per tremolar. Després et trobes sobre l’escenari cinc dones, amb un mono blau, seguint moviments encadenats, cossos ben diferents, i penses “aix!” Però de cop salta una espurna, la mirada de la bailaora -Aina Núñez- que il·lumina la sala, la veu de la cantaora -Ana Brenes- que l’embolica, i la cosa sembla que no serà tan greu. Al contrari, Brenes -una Brunilda wagneriana de veu torrencial-, canta arrossegant-se pel terra, la guitarrista -Isabelle Laudenbach- fa màgia amb la guitarra, i mica en mica tot l’art d’aquestes cinc dones, honest, vibrant, inquiet, escalfa la sala. Y perdí mi centro orbita al voltant de la maternitat que aquí pren forma de sabata (que Núñez es posa sota la samarreta), dels dubtes que es presenten a una bailaora -a qualsevol ballarina, vaja- quan es queda embarassada i perd el seu eix d’equilibri, però va més enllà per indagar què passa amb la feminitat, amb el cos de la dona, la cosificació de la dona. Però tot això és molt teòric i precisament el que emana aquest espectacle és alegria, complicitat, força. Perquè, al capdavall estan, tal com elles mateixes canten a l’acomiadar-se, “enamorades de la vida.”