Ho han tornat a fer! Aquest trident de poesia, cant i música que configuren Lali Barenys, Namina i Carles Beltran ha tornat, després de Maleïdes les Guerres, a fer-nos pujar un calfred per l’espinada, a deixar-nos clavats a la cadira i a escurar-nos l’ànima. El seu darrer espectacle, estrenat a la presó de Puig de les Basses i que ha entrat a la festa major de Barcelona per la porta del Versus, és novament una escopinada a l’entrecella dels tirans que han convertit l’estiregassada pell de brau en un presidi de la democràcia.

El títol és una bella homonímia: Volem. O, millor, una brillant antanàclasi: Si volem, volem. Es juga amb el verb volar, encara que els dèspotes maldin per retallar-nos les ales, i el verb voler, perquè només la voluntat insubornable del poble ens farà lliures.

Després d’aquesta declaració de principis inscrita al títol, l’espectacle arrenca poderós, colpidor, emotiu, amb “Grandola Vilamorena” de Zeca Alfonso, l’himne de la revolució dels clavells, una revolta pacífica que a Portugal va triomfar perquè els soldats dels fusells enflocats pertanyien al mateix poble que els cobria de flors, però que aquí han respost als clavells amb clatellades posant en evidència la seva naturalesa d’exèrcit d’ocupació que odia profundament un dels pobles que el paga.

Des d’aquesta àlgida evocació, Volem enfila textos i cançons de Léo Ferrer, Salvat Papasseit, Casasses, Rodoreda, Martí i Pol o Ovidi Montllor, passant pels clàssics Sylvia Plath, Shakespeare, Miguel Hernández o Brecht. Una tria esponjosa i potent que parla del maltracte i de l’expoli, de la necessitat de fugir-ne per sobreviure, de l’etern emigrant, de la invasió, l’ocupació i l’exili, de la persistència del feixisme que ha infectat fins als que se’n deien opositors i se’n creien immunes.

L’enèrgica batuta de Lali Barenys, autora, a més, de tres de les peces més llargues del mosaic, es converteix en implacable tralla contra el conformisme, contra la por a la llibertat, contra l’opressió dels benpensants -per omissió- i dels canalles -per acció dolosa. Un recital límpid i valent, que esdevé sublim en la veu argentada de Namina, un doll vocal original i sempre sorprenent, d’una calidesa tropical, d’una sedosa textura que agombola oïda i esperit. Una veu amb personalitat, que reverbera amb noves irisacions temes clàssics com “Alfonsina i el mar” de Félix Luna i Ariel Ramírez o les “Nanas de la cebolla” d’una altra víctima del feixisme: Miguel Hernández, escrites des de la presó al seu fill acabat de nèixer. De vegades Lali i Namina alternen el recitat i el cant en un crescendo esponerós, com l’impagable “Va com va” de l’Ovidi o “General el teu tanc” de B.Brecht. Tot plegat amb la constant presència creativa de Carles Beltran, autor de diverses composicions, arranjador d’altres i intèrpret en directe que sostè la columna sonora de VOLEM. Un envit al vol. Un convit al voler esborrar el ròssec dels tirans de la faç de la terra!!