Sortir del teatre amarada d’emoció i la sensació de caminar més lleugera no és massa habitual.

Volem (si volem) -o Si volem, volem- t’acaricia l’ànima i se’t fica dins un pessigolleig que perdura. L’atractiu joc de paraules posa títol a un espectacle que té quelcom de terapèutic. Lali Barenys, Carles Beltran i Namina ho han tornat a fer! Després de Maleïdes les guerres, han tornat a confegir un espectacle que, amb el format de recital poètic, és un prodigi de dramatúrgia. Aquest trio de grans professionals que juguen una mica al marge mentre apunten al cor de l’actualitat amb el seu discurs poètic, ens proposen ara un vol alliberador. Cada text -cantat, recitat o a l’ensems cantat i recitat-, dels vint-i-sis que configuren l’espectacle, ens parla d’una lluita d’alliberament, algunes individuals, altres col·lectives. Lluites antigues que ens deixaren himnes universals com Grandola Vilamorena o lluites silenciades que reviuen cada dia en la intimitat d’una llar; totes tenen el seu lloc en la voluntat de depassar una situació d’opressió i d’injustícia i alçar el vol o, si més no, la de refermar-se en la voluntat de fer-ho. Tot plegat, esdevé un magnífic collage de l’esforç per trencar les cadenes fetes de por, de misèria, de fam, d’angoixa, de basarda… una batzegada al conformisme i una guitza al repòs dels tirans. Un mosaic d’imatges creades només amb música i paraules. A Volem (si volem) no li calen aparells escenogràfics que podrien llastrar el seu vol. Perquè l’espectacle és un cant d’apoderament on la senzillesa forma part de la seva essència. Una proclama, situada a l’extrem oposat del pamflet, nascuda del ferm convenciment que ara és el millor moment per començar a construir quelcom millor per a tothom. Una senzilla posada en escena, mesurada amb precisió mil·limètrica, per deixar respirar el text dit amb cura i intenció, per deixar que la paraula impregni l’aire compartit en comunió serena. Descansar la vista -tan atabalada per les imatges que construeixen altres- per a que la música i la paraula ens evoquin les nostres, les pròpies imatges. Els textos -poemes, lletres de cançons o prosa poètica- van de Shakespeare a Sylvia Plath, de Miguel Hernández a Ovidi Montllor, de presons tan íntimes com invisibles a presons amb barrots i fils electrificats; l’exili com a presó o els alts murs que basteixen el silenci, la incomprensió o l’escarni. L’actriu i directora, Lali Barenys, incorpora quatre textos de creació pròpia que aplaudim amb reverència. En la seva prosa poètica hi ha la filòloga que estima les paraules, no sabem quant d’experiència pròpia, però hi ha, sobretot, la sensibilitat de qui sap despertar empatia. Amb la complicitat de Carles Beltran compositor, arranjador i intèrpret de la música, han anat cuinant l’espectacle a foc lent. Parlar de direcció no és del tot correcte en una creació col·lectiva on la veu de Namina i la seva rotunda presència escènica són un element fonamental. Temes com Alfonsina i el mar, Korakhané o d’altres, entren a formar part d’aquest recital pensat expressament pel color de la veu de la cantant i la seva versatilitat. Aquest humil però rotund espectacle ha visitat alguna presó catalana, i s’ha pogut veure a espais no específicament teatrals. Ara ha trobat en el Versus Glories un lloc per a seguir caminant. Tan de bo faci un camí ben llarg i el podem retrobar ben aviat.