En Ventura és un nen despreocupat i feliç amb una germana bessona, és un avi
rondinaire, és un jove esguerrat cuidat per la seva germana… Ventura
són dues històries, la que va ser i la que va poder ser i (potser) no va ser.
Perquè aquesta obra furga en la importància i la irrevocabilitat de les
decisions, per més intranscendents que semblin. Decisions clau en les nostres
vides que poden respondre al simple atzar (tacar-se o no tacar-se un vestit) o
a una acció dura i meditadíssima, com abandonar els propis fills.

Ventura juga amb l’atzar, amb la ventura. L’acció ve administrada
en desordre, per fer pensar els espectadors, perquè no es perdin cap detall en
cap moment: detalls com el telèfon de disc en una escena, la vestimenta més o
menys passada de moda en d’altres, després l’arribada d’internet, i fins i tot
la referència al poble on “manen els de la CUP”… ens situen temporalment en
aquesta narració que ens passeja des de l’actualitat fins als anys de la
dictadura. Els dos intèrprets es desdoblen (un canvi de camisa, una gorra, una
coixesa, un parlar papissot) en molts personatges de diferents generacions
d’una mateixa família.

(…)