Després de la seva molt personal i molt brillant re interpretació d’una de les obres cabdals d’Ibsen (Un enemic del poble, presentada amb el títol d’Stockmann), la companya Les Antonietes torna a donar bona mostra de l’excel·lent moment creatiu en què es troba amb el seu primer Txèkhov. Des de la seva notable arrencada -amb els personatges i els objectes que integren el seu petit món coberts per grans plàstics que semblen assenyalar l’immobilisme vital en què es troben enxampats- , l’espectacle es presenta com una aproximació  a l’univers del geni rus que busca ( i assoleix gairebé en tot moment) la màxima proximitat amb l’espectador, no ja pel que fa a les distàncies físiques, sinò pel que es refereix a la connexió emocional. Les Antonietes no perden mai de vista la possibilitat de potenciar també al màxim el trist humor contingut al text, i (i trencant una mica aquell punt d’identificació al millor estil Stanislavski amb què acostumem a associar el teatre de Txèkhov), es permet el luxe no solament de trencar la quarta paret, sinò també de posar en evidència els mateixos paranys de la representació :quan un actor ha d’interpretar dos personatges, el millor és fer broma sobre aquesta circumstància. Potser en algun moment, a l’espectacle se li escapa una mica la commovedora intensitat emotiva continguda també al text, i potser algun personatge, se’ns presenta lleugerament massa caricaturitzat o esquematitzat. Però el conjunt, resulta potent, intens, i farcit de notables interpretacions.