Quan es fa una versió minimalista d’un clàssic representat al llarg del temps del dret i del revés, el dubte immediat és si saber-ne l’intríngulis ajuda l’espectador o, més aviat, el destorba. Pot passar que els que se saben de memòria la història i alguns diàlegs de l’obra trobin a faltar-hi tot allò que l’original conté. Però també pot passar que qui s’hi posa per primera vegada o no la tingui en el seu pensament immediat, la rebi com una obra nova i, si tenim en compte l’adaptació actual de Les Antonietes, com una obra de contingut contemporani. És així perquè si els personatges d’aquesta versió de ‘L’oncle Vània’, de Txèkhov —presentats aquí únicament com a ‘Vània’—, no portessin els noms que els va adjudicar l’autor rus, podrien passar com a ànimes en pena d’avui en dia. El conflicte que hi ha darrere de ‘Vània’ explora la contradicció entre l’honestedat i la fe cega d’uns contra l’abús i la falta d’escrúpols d’uns altres. L’amor amagat de la neboda Sònia pel doctor Astrov; la veneració de l’oncle Vània pel professor Serebriakov i l’enamorament no declarat per Elena, la dona jove del professor; o la sedució volguda i dolguda del metge per ella i d’ella pel doctor són els eixos d’aquesta contradicció. Només Teleguin, observador a vegades aparentment absent, se salva d’aquesta ruleta de vides creuades. (…)