VALENCiANA (la realitat no és suficient

Jordi Casanovas torna a mostrar que pren el pols de la realitat amb fermesa a Valenciana, una coproducció de l’Institut de Cultura de València, la Diputació i el Festival Grec que celebrem, tot i que dues funcions de festival són insuficients. L’obra juga amb el nom de les protagonistes VALèria, ENCarna i ANA una amistat que neix mentre estudien periodisme i  basteix els tres eixos de la crònica socio política del País València dels anys 90. Tres fils que podrien representar les vides de les xiquetes assassinades a Àlcasser. Síntesi d’una època en la qual el dramaturg barreja realitat i ficció i uneix la seva manera de fer, d’una banda el document com a Port Arthur, de l’altra la ficcionalització de la identitat com a Una història catalana. Tot i que al principi de la peça, en una espècie de contextualització on se’ns presenta València com la derrotada dels grans esdeveniments de 1992, se’ns diu allò de la realitat i la coincidència, a mesura que desfilen els personatges apareixen, entre altres, Eduardo Zaplana o la «Reyna» del més carronyaire periodisme valencià. L’ambient de música electrònica obre l’espectacle amb Valèria de protagonista, samarreta 242, negre estricte a la indumentària. Vanessa Cano s’emporta la part més íntima d’aquesta història, com la mort de la mare que es fa oblidar empassant-se una bona pastilla. Però a nivell social, és l’exemple de milers  de joves que es van evadir en aquella màquina de fer diners que era la ruta del bakalo canonitzada. Molt bona interpretació de la marxa sense noció del temps, de l’èxit i de la baixada. Gran encert de Casanovas oferir amb un cas aquesta trama i salvar al personatge, obviant els que no van baixar del podium o van morir a les carreteres de la costa mediterrània.L’èxit i una altra addicció, al poder polític, troba en Encarna, Lorena López, l’evolució interpretativa d’un personatge més aviat ingenu que té reservat un final tràgic. Durant el camí va perdent bous i esquelles de la seva integritat al servei d’un polític. Toni Agustí fa una molt bona caracterització de la megalomania de l’ideòleg del parc temàtic mític. Però si un cas va marcar la societat valenciana i una generació de noies a partir del 13 de novembre de 1992 fou l’assassinat d’Alcàsser. «Han trobat les xiquetes», tot s’atura a escena i comença l’espectacle mediàtic. Ana, (Rebeca Valls) fantàstica com a periodista de Canal 9 engolida pel cas, igual que la inquietant figura del pare d’una de les noies excel·lentment construïda per Carles Sanjaime. Addicció a la feina per part dels periodistes, a l’escabrositat per part dels espectadors i al protagonisme d’un pare destrossat pel dolor. El conjunt dels dotze intèrprets fa lluir un espectacle coral on intercanvien personatges constantment en un espai escenogràfic buit, delimitat per un marc que pren diferents mides segons l’acció, inevitable pensar en el framing comunicatiu. Valenciana dosifica bé la farsa per no ofegar-se amb els records d’aquella realitat i també funciona com un espill social per reflexionar sobre què hem aprés des de llavors, especialment amb l’ús dels mitjans i la tolerància a la corrupció. 

Poques són les funcions que ha ofert el Goya per una obra de l’envergadura de Valenciana amb la que Jordi Casanovas es consagra definitivament com el gran cronista de la dramatúrgia catalana. El text és el resultat de la beca Leonardo (BBVA) i la seva posada en escena, una coproducció de l’Institut de Cultura de València, la Diputació i el Grec; tant sols els espectacles produïts directament per les institucions poden permetre’s una dotzena d’actors a escena, és per això que l’estada al Goya es fa molt curta. Com en altres de les seves produccions, Casanovas parteix del local per encetar una reflexió més amplia sobre allò que amb tanta precisió és capaç de traslladar a l’escenari. L’obra es subtitula amb l’expressió: Èxtasi, por i eufòria a la València dels 90. Casanovas fa un encertat retrat de la societat valenciana en la darrera dècada del passat segle a través de tres amigues naturals d’Alcàsser que coincideixen a la facultat de periodisme. Després cada una d’elles emprendrà un camí diferent: l’Anna, com a periodista de la televisió autonòmica, l’Encarna com a cap de comunicació d’un polític jove i ambiciós disposat a tot per arribar al cim de la política, amb una trajectòria que coincideix amb la d’Eduardo Zaplana. La Valèria, assídua dels locals emblemàtics de la ruta del bakalao i poliaddicta, coneixerà l’èxit com a DJ. Tres fils de vida que l’amistat entrecreua i es trenen amb els esdeveniments sociohistòrics més rellevants dels 90 a la Comunitat Valenciana, caracteritzats amb els tres substantius del títol. Casanovas planteja una reflexió sobre el que va ser el post92: la pèrdua d’una mena d’ingenuïtat que va presidir els anys 80 i que desembocà en un hedonisme extrem, mentre al poder polític s’instal·lava un cinisme a l’alça i el crim de les noies d’Alcàsser sumia a la societat en la desconfiança i la depressió. Casanovas ha sabut documentar-se, com ha fet també en altres ocasions -Port Arthur (2015) o Ruz-Bárcenas (2014)- per abordar els tres temes trobant l’equilibri dramàtic necessari i fent-los propers a través de l’empatia que desperten les tres protagonistes. Les seves històries personals tenen l’interès de fer de corretja de transmissió entre la cruesa dels fets i l’espectador, de manera que, a través d’una ficció (tal vegada una mica prolongada), arribem a capir una realitat no tan fictícia, o al menys, alguns dels seus aspectes. Pels que vam contemplar, amb ulls estorats, la cobertura i tractament donats al crim d’Alcàsser per part dels mitjans, veiem ara que allò va ser el tret de sortida cap a una espectacularització del drama afermant la malsana connivència entre política i mitjans de comunicació. D’alguna forma, la revisió de la història recent que practica Casanovas ens dona algunes claus per interpretar el nostre present. D’altra banda, el plantejament dramàtic és molt dinàmic: les escenes s’enllacen a ritme trepidant gràcies a la disposició de l’espai escènic en tres plànols en profunditat, clarament delimitats pels seus marcs corresponents (marcs de format televisiu). Hi ha escenes que succeeixen en primer pla, d’altres en segon pla i, finalment, unes es desenvolupen com a teló de fons i no necessàriament en ordre cronològic. Sigui quina sigui la història que es desenvolupi en primer pla, aquesta pot passar a ocupar qualsevol dels altres dos i, fins i tot, desplaçar-se mentre es desenvolupa. Un joc de jerarquies, practica comú en les redaccions d’informatius, aquí al servei de la tensió dramàtica. Hi ha també un ús mesurat de càmeres, amplificacions i projeccions, tan habituals en el teatre del moment. Però, malgrat l’exquisida il·luminació al servei d’un concepte escenogràfic molt reeixit, el pes de l’espectacle recau en les interpretacions. Evidentment les de Rebeca Valls, Lorena López i Vanessa Cano, però també les de Carles Sanjaime com la barreja perfecte de narcisisme i victimisme i la de Toni Agustí que borda la caricatura del polític amb la seva dosi de sal gruixuda.

Tot va passar a València, no pas aquí. I va passar fa més de vint anys, no pas ara. I tot i així, tothom es pot sentir indicat, avergonyit, indignat, identificat, cabrejat. Aquí i arreu. Ara i sempre. Perquè la cosa, que és la corrupció i la indecència, continua present, de mil maneres diferents, justificada amb mil excuses ben trenades, amagada rere mil cortines de fum. Jordi Casanovas ha trenat una història (una única història) amb tres trames que se solapen amb credibilitat i amb ritme i que protagonitzen tres amigues de la zona de València, cap als anys 90: una és periodista i segueix el cas de la desaparició, circ i mort de les nenes d’Alcàsser; una altra esdevé directora de campanya d’un polític corrupte on encaixa més d’un nom dels molts càrrecs del PP valencià dels anys 90 (i més) i acaba dirigint la televisió pública valenciana; una tercera és una addicta a les excessives rutes del bakalao d’aquells anys gloriosos, de ressaca olímpica per a molts, de menjar-se el món per a molts altres. L’època va ser dura. En veure l’obra ens agradaria pensar que va ser un punt d’inflexió: que la corrupció i els abusos del poderosos es van acabar (però no,el mateix Casanovas ens ha parlat de Bárcenas, per exemple...); que la bogeria per les drogues de disseny es va acabar (però tampoc...) o que el sensacionalisme macabre de cert periodisme es va acabar (però... permeti’m que rigui). Potser tot plegat passa per allò que ve a dir una de les protagonistes de l’obra: tenir por de vegades ens porta a donar suport als perillosos. L’obra té un subtítol evident: “La realitat no és suficient”. Realitat i ficció, de fet, es donen la mà per teixir aquesta crítica ferotge d’una societat de la qual, qui l’hagi viscut (o patit) o la conegui prou tindrà encara més elements d’anàlisi que els més joves que, potser, només n’han sentit a parlar. Però el text és prou dinàmic com per atrapar qualsevol espectador. Els mitjans de comunicació queden doblement marcats: el cas de les nenes d’Alcàsser s’hauria d’estudiar a les facultats de periodisme com un exemple d’allò que no s’ha de fer; el de la corrupció a la televisió pública del País Valencià, també a les d’empresarials... En una escenografia constituïda per requadres concèntrics que s’endinsen cap al fons de l’escenari, permetent cinc nivells d’alçada i de profunditat diferents, les tres històries avancen amb flaixbacks, amb efectes especials com ara detenir l’escena perquè parli la narradora, amb interès i molt de ritme (molt canyero, quan toca). Al fons, una pantalla mostra tant les connexions en directe amb els pares de les nenes en la seva agònica recerca, com els moments més psicodèlics de les discoteques de la València interior o les vergonyes sempre excusades dels polítics. Dinamisme aporten també els més de deu intèrprets (tot un luxe, en el teatre actual) que pul·lulen pels escenaris en una obra amb tres protagonistes clares però amb tot un seguit de secundaris que es desdoblen fins a crear un univers (valencià i universal, valgui la redundància) prou significatiu.