Poques són les
funcions que ha ofert el Goya per una obra de l’envergadura de Valenciana amb
la que Jordi Casanovas es consagra definitivament com el gran cronista de la dramatúrgia
catalana. El text és el resultat de la beca Leonardo (BBVA) i la seva posada en
escena, una coproducció de l’Institut de Cultura de València, la Diputació i el
Grec; tant sols els espectacles produïts directament per les institucions poden
permetre’s una dotzena d’actors a escena, és per això que l’estada al Goya es
fa molt curta. Com en altres de les seves produccions, Casanovas parteix del
local per encetar una reflexió més amplia sobre allò que amb tanta precisió és
capaç de traslladar a l’escenari. L’obra es subtitula amb l’expressió: Èxtasi,
por i eufòria a la València dels 90. Casanovas fa un encertat retrat de la
societat valenciana en la darrera dècada del passat segle a través de tres amigues
naturals d’Alcàsser que coincideixen a la facultat de periodisme. Després cada
una d’elles emprendrà un camí diferent: l’Anna, com a periodista de la
televisió autonòmica, l’Encarna com a cap de comunicació d’un polític jove i
ambiciós disposat a tot per arribar al cim de la política, amb una trajectòria
que coincideix amb la d’Eduardo Zaplana. La Valèria, assídua dels locals
emblemàtics de la ruta del bakalao i poliaddicta, coneixerà l’èxit com a DJ.
Tres fils de vida que l’amistat entrecreua i es trenen amb els esdeveniments sociohistòrics
més rellevants dels 90 a la Comunitat Valenciana, caracteritzats amb els tres
substantius del títol. Casanovas planteja una reflexió sobre el que va ser el
post92: la pèrdua d’una mena d’ingenuïtat que va presidir els anys 80 i que
desembocà en un hedonisme extrem, mentre al poder polític s’instal·lava un cinisme
a l’alça i el crim de les noies d’Alcàsser sumia a la societat en la
desconfiança i la depressió. Casanovas ha sabut documentar-se, com ha fet també
en altres ocasions –Port Arthur (2015) o Ruz-Bárcenas (2014)- per abordar els
tres temes trobant l’equilibri dramàtic necessari i fent-los propers a través
de l’empatia que desperten les tres protagonistes. Les seves històries
personals tenen l’interès de fer de corretja de transmissió entre la cruesa
dels fets i l’espectador, de manera que, a través d’una ficció (tal vegada una
mica prolongada), arribem a capir una realitat no tan fictícia, o al menys,
alguns dels seus aspectes. Pels que vam contemplar, amb ulls estorats, la
cobertura i tractament donats al crim d’Alcàsser per part dels mitjans, veiem
ara que allò va ser el tret de sortida cap a una espectacularització del drama
afermant la malsana connivència entre política i mitjans de comunicació. D’alguna
forma, la revisió de la història recent que practica Casanovas ens dona algunes
claus per interpretar el nostre present.

D’altra banda, el
plantejament dramàtic és molt dinàmic: les escenes s’enllacen a ritme trepidant
gràcies a la disposició de l’espai escènic en tres plànols en profunditat,
clarament delimitats pels seus marcs corresponents (marcs de format televisiu).
Hi ha escenes que succeeixen en primer pla, d’altres en segon pla i, finalment,
unes es desenvolupen com a teló de fons i no necessàriament en ordre cronològic.
Sigui quina sigui la història que es desenvolupi en primer pla, aquesta pot
passar a ocupar qualsevol dels altres dos i, fins i tot, desplaçar-se mentre es
desenvolupa. Un joc de jerarquies, practica comú en les redaccions d’informatius,
aquí al servei de la tensió dramàtica. Hi ha també un ús mesurat de càmeres,
amplificacions i projeccions, tan habituals en el teatre del moment. Però,
malgrat l’exquisida il·luminació al servei d’un concepte escenogràfic molt
reeixit, el pes de l’espectacle recau en les interpretacions. Evidentment les
de Rebeca Valls, Lorena López i Vanessa Cano, però també les de Carles Sanjaime
com la barreja perfecte de narcisisme i victimisme i la de Toni Agustí que
borda la caricatura del polític amb la seva dosi de sal gruixuda.