La colla de Rimini Protokoll (que ens va fer explotar el cap aplaudint un robot programat a Uncanny valley) torna al CCCB amb una instal·lació immersiva. Parlen de ciutats i de canvi climàtic. De quin color és tot, segons el filtre de les ulleres que es porti a la muntura. Ho fan amb una peça que viatja de la divertida provocació (quants noms coneixes dels teus conciutadans?) a la reflexió més racional. El relat ideològic traspassa l’asfalt. Els pensadors, que relaten amb orgull la seva tesi sobe la Barcelona que desitgen, es confonen amb els espectadors que també intervenen, en diferit, dins de les pantalles de la instal·lació.

Els espectadors transiten per aquest fals asfalt. Van de la plaça amb font fresca (que pot quantificar la riquesa en funció de l’alçada que agafi el xorro d’aigua) a l’oficina de grans inversors en l’últim pis d’un gratacel: Per ampliar beneficis juguen amb el treball mal pagat de les presons. Mentre, una cambra fosca carregada de lliteres prova d’acollir els desheretats. La ciutat té tantes formes de bategar, com interessos dels ciutadans. És una simfonia del desordre que Rimini Protokoll procura analitzar, separant capa per capa i posant només alguns exemples amb petites càpsules de 8 minuts en cada set televisiu. La riquesa es basteix a partir d’abusar dels més debilitats, sigui conscientment o no. I la ciutat verda i amigable només és possible per a un grup de privilegiats. La resta, s’amuntegarà a les afores.

A l’espai, no hi ha ni un sol actor. Sí que apareixen per pantalla els personatges entrevistats, fent algun tipus d’acció que trasllada a una situació escènica. Que es desenvolupa gràcies a la presència dels propis espectadors/ habitants momentanis de l’espai. Els usuaris que els toca passejar amb la tablet capturant imatges que seran retransmeses en directe o no, permet l’equívoc de pensar si els pensadors que relaten un discurs són altres éssers anònims, que posen cos a una veu o bé els propis protagonistes d’aquell pensament. Un joc de miralls que juga a amagar i ensenyar, a voluntat dels dramaturgs.

Rimini Protokoll practica un teatre documental immersiu (Cargo Sofia-Barcelona). A través de la representació simbòlica desgrana múltiples discursos fins a mostrar un relat complex, variable, interpretable. L’asfalt de la ciutat hi és i cal resoldre, com arrencar-lo per trobar uns carrers més sociables. El futur no es construeix d’utopia; si no de reflexionar, empatitzar amb l’altre i construir junts. La companyia alemanya no conclou res, tot i que és evident la voluntat política de fer servir el teatre com una eina de trobada, reflexió i regeneradora d’accions. Que l’espectador traspassi la instal·lació i la visqui. Aquest és també el repte de Conde de Torrefiel a la naïf Els protagonistes. Que hi intervingui i modifiqui l’espai per a un altre usuaris (com els de Conde… van fer a Se respira en el jardín como en un bosque). sempre es parlava que la referència dels Rimini Protokoll a Catalunya era Roger Bernat (Domini públic, Numax-Fagor-Plus), però ara n’apareixen nous deixebles com Conde de Torrefiel o Ça Marche, que convida a imaginar l’espectador a través de l’escolta i l’observació en espais naturals disposats de manera espectacular i íntima (Lo viejo y lo nuevo i Los figurantes)