Unides per un fil de veu ( el que surt d’un magnetòfon, en el cas  de l’obra de Montsalvatge, i el que transita
per un cable telefònic, en el de l’obra de Poulenc), les dues òperes que
integren aquest programa doble donen lloc a una interessant  proposta que, malgrat la qualitat dels
ingredients i de les seves notables protagonistes (una brillant Maria Bayo, i
una Ángeles Blanco vocalment una mica dubitativa) , mai arriba a assolir la
temperatura emocional requerida per les obres representades.

Paco Azorín aporta a l’espectacle una bona
idea escenogràfica ; mentre a la primera part de la vetllada (la que correspon
a Montsalvatge; la més feble des del punt de vista de la seva dramatúrgia, i de
la seva mateixa partitura ), el cor s’ubica a la part del darrera del molt
allargat escenari i acaba jugant un paper actiu a l’obra , quan arriba l’hora
de Cocteau i Poulenc, tot l’espai s’avança cap el pati de butaques, i
l’orquestra sencera ve a ocupar el lloc del ara inexistent cor.

Però ni aquesta proximitat pot trencar la
fredor d’un muntatge massa ofegat pels seus components videogràfics, sovint més
esteticistes que narrativament eficaços. I sovint també, una mica
contradictoris: a què ve, que mentre el text de Montsalvatge parla d’un
matrimoni de tres anys, les imatges que veiem a les pantalles amb forma d’ulls
( els ulls de la ceguesa del primer acte, i els ulls que es volen tancar a la realitat
del segon) , ens mostrin una escena situada nou anys abans de l’acció? Per què,
quan comença el monòleg cantat de Cocteau, un rètol ens ubica al París de 1955,
mentre les imatges no paren de mostrar-nos oceans i més oceans, i platges i més
platges? I ja de pas, i sortint del tema vídeogràfic, per què Azorín dedica els
primers minuts d’aquesta obra a mostrar-nos un parell de personatges que no
paren de moure objectes i buidar una habitació, enlloc de centrar-se en la
solitud esferidora de la protagonista, aquesta dona que espera amb desesperació
la trucada que posarà fi a una historia d’amor que ella voldria sense fi? Es
diria que Azorín, s’ha vist atacat d’ “horror vacui”, i ha tingut la necessitat
d’evitar li a l’espectador aquest contacte amb la solitut, i de distreure’l amb
accions que no fan altra cosa que distreure l’emotivitat de l’obra.