La Ruta 40, ara
sota la batuta de Carlota Subirós, emprenen un nou camí amb Una lluita
constant. En la seva residència a la sala del Poble Nou, s’endinsen en lluites
passades i activismes presents per intentar comprendre que tenen en comú
aquells estudiants del Maig del 68 francès, els obrers de la reconversió
industrial i els joves -i no tan joves- del 15M. Es tracta d’un camí cap a un
teatre de no-ficció, que, si bé, no els allunya de les temàtiques d’espectacles
com Cúbit o El llarg dinar de Nadal, on la perspectiva intergeneracional hi és
molt present, sí ho és en la forma. Ho fan proveïts d’un arsenal de documents
de tot tipus per bastir un espectacle que volgudament no apel·la a la emoció
sinó a la consciència política i social del públic. La seva mirada sobre el
passat és una lectura prou documentada, on les cites directes estructuren un
espectacle collage de teatre-document. Els actuants -més que actors- ens
serveixen una bona selecció de moments culminants de processos de lluites per
als drets civils, de reivindicacions laborals i lluites antifranquistes. Capbussant-se
en imatges d’arxiu de televisió, documentals o en els Informe General i Informe
General II de Pere Portabella, “doblen” els protagonistes d’aquestes imatges projectades
a escena i els presten una corporeïtat escènica interessant. Aberto Díaz, Albert
Prat, Alba Pujol i Maria Ribera transiten assemblees de la PAH, mítings del
passat, recents conferències al CCCB, reunions de comitès d’empreses, trobades
de persones empresonades pel règim franquista… Ens mostren i ens fan
partícips de moments històrics amb protagonistes anònims. En les imatges hi ha
però moltes persones prou conegudes i reconegudes, els actors les “interpreten”
indistintament superant les diferències de sexe, condició física o edat amb la
voluntat d’igualar tothom en la lluita i, sobretot, destacar el col·lectiu per
sobre de la individualitat. En aquest sentit, s’ha de destacar la mobilitat
dels actors/conductors entre les butaques implicant el públic i fent-lo
còmplice de les diferents escenes. D’altra banda, l’espectacle compta, sota la
seva aparent senzillesa i sòbria posada en escena, amb una mesurada
escenografia (Xesca Salvà) i la precisa il·luminació de Carlos Marquerie. La
cronologia es sacrifica buscant la interrelació de les “lluites” i en favor del
ritme teatral. Carlota Subirós signa una dramatúrgia complexa que lliga
feminisme, pacifisme i sindicalisme de forma transversal. No hi són tots els
moviments socials i polítics, però els que hi són estan molt ben representats. El
fer present lluites passades possibilita la reflexió sobre l’actualitat, una
reflexió necessària de la que ens podem sentir orfes empesos pel dinamisme del
flux informatiu actual. No en va l’espectacle s’inclou en el cicle Terrors de
la ciutat que, amb tant d’encert, ha programat la Sala Beckett.