Carlota
Subirós s’endinsa en el teatre documental. I ho fa espigolant de
vàries formes teatrals. Per una banda, crea una mena de verbatim quan
entrevista a militants de diversa edat i els intèrprets
editen (resumeixen) les seves entrevistes en contundents rèpliques. Per una altra, juxtaposa lectures
que s’amunteguen a la taula de treball sobre la lluita obrera i
representa moments mítics com l’entrada dels treballadors d’una
empresa francesa (La reprise du travail chez l’usine Wonder, 1968), en silenci i amb la sensació d’un cert fracàs en acabar la vaga, o en
reunions de comitès d’empresa o d’assemblees de la transició, que sempre es conclou amb aquest regust estrany de mèl als llavis i desencant final.

Les
veus, les cites, les rèpliques ressonen com un eco. En èpoques i
espais diferents. Sense trobar la solució màgica que alliberi
l’obrer del jou de l’empresari. És un punt de vista militant (que no demagògic),
des de l’obrerisme (i en menor mesura, des del feminisme). Que mira
de dignificar el treball físic per sobre de les jerarquies. I que
vol ser solidari amb els que estan a la corda fluixa. Els models es
repeteixen. Com si no hi hagués una millora. En realitat, tot i que
no s’expressi directament a la peça, sí que hi ha major presència de les dones en les
assemblees, una normalitat que no es produïa en unes empreses en què
els homes acaparaven la majoria dels llocs de treball. La dramatúrgia
amb La Ruta40 té encerts com ignorar l’equivalència d’home/dona
per a interpretar els diferents testimonis. O com la decisió d’incloure
suaus pistes de puntejat de guitarra en directe en plena assemblea, que pot
recordar a la contínua remor dels comentaris a mitja veu entre els
veïns de la rotllana.

Al
maig del 68, França va ser capaç d’aguantar dos mesos de vaga. Tot
semblava tremolar. Però, la gran crueltat és comprovar com el Poder
sempre venç cedint petits espais del seu domini. L’error, diu una
militant anònima de 67 anys, és creure que l’èxit és accedir al nivell de consum dels
càrrecs mitjans o alts. En realitat, l’obrerisme està domesticat
pel consumisme més implacable. I
l’1-O pràcticament no hi apareix, si no és per una referència d’Angela Davies. Però cada espectador el rep, el dimensiona en la seva
justa mesura. Segurament, és la posició més intel·ligent i
respectuosa (la producció es compromet amb la radicalitat del
pensament, no en les diferents banderes que puguin onejar-hi). Però, tot i aquest punt de desencant, es manté el gospel de We must be free. La lluita constant que apel·la Davies en la conferència del CCCB del 9 d’octubre del 2017 és similar a ala que dimensionava ella mateixa a la presó americana als anys 70. Però, crua realitat, coincideix amb la que canta Raimon a Jo vinc d’un silenci en la darrera estrofa (“Jo vinc d’una lluita/ que és sorda i constant…”). La situació conceptual es queda en les idees. L’acció de fer barricades o creure en una revolució més o menys bel·ligerant queda en la memòria amb obres com Sopa de pollastre amb ordi, per exemple.