Estava veient jo
la ben estimulant proposta amb la qual Carlota Subirós i La Ruta 40 ens
conviden a observar els punts en comú que presenta el  darrer mig segle de revolta, i em va venir al
cap el títol d’una estupenda pel·lícula ( la segona seva)  del meu admirat Bernardo Bertolucci, sense
sospitar llavors  la proximitat de la
seva mort. Bertolucci li va posar  a
aquella obra rebuda amb ungles i dents a la seva Itàlia natal ( el creador de
“L’últim tango a París” mai va ser profeta a la seva terra) i amb entusiasme
fora d’ella el títol de “Prima della Revoluzione” , i es va inspira una mica per
escriure el guió en l’esplèndida novel·la de Stendhal “La cartoixa de Parma”.
De fet,  tant el protagonista del relat
com el de la pel·lícula porten el mateix nom de Fabrizio. I tant l’un com l’altre
es debaten  entre els seus orígens, i les
opcions polítiques que prenen en plena efervescència juvenil. En el cas del
personatge de Bertolucci, entre la seva pertinença a l’alta burgesia i la seva
militància al Partit Comunista Italià, que, com és ben sabut, durant els anys
60 i 70 del passat segle es va convertir en l’únic partit comunista del món
occidental  que va estat a punt d’accedir
al poder ( de fet, de poder en va arribar a tenir molt)  seguint els camins d’allò que es coneix com a
democràcia representativa burgesa. Ara que aquell miratge queda ja molt lluny i
que les restes del comunisme han donat origen a formacions que Marx i Lenin no
reconeixerien ni seguint un llibre d’instruccions, es bo recordar el gran debat
tan ple de crispació com d’optimisme que va despertar aquella fórmula anomenada
“eurocomunisme”, nascuda precisament en territori italià .

No és estrany que
, amb els anys, fins i tot els més durs crítics de la peli de Bertolucci
–estrenada el 1964-  li acabessin
reconeixent el mèrit d’haver ofert una mena de visió profètica de les
contradiccions d’aquell mític Maig del 68 que, alhora, tant va marcar a  Bertolucci, i les petjades ideològiques  del qual són ben visibles fins i tot al seu
magistral “Tango “, més enllà de la cèlebre mantega. Precisament, el mateix
Maig del 68 que aquest espectacle pren també com a punt de partida d’una
proposta que arrenca amb les imatges de “La reprise du travail aux usines
Wonder”, emblemàtic document de tot just 10 minuts de durada filmat per Hervé
le Roux que ha estat qualificat sovint  com una de les pel·lícules més revolucionaries
de la història del cinema. Curiosament, Le Roux va crear una mena d’imatge en
negatiu de la que està considerada com la primera pel·lícula de tots el temps,
“La sortie de l’usine Lumiére “. En aquelles imatges filmades pels germans
Lumiére  l’any 1895 a la seva pròpia
fàbrica veiem un grup d’obrers i obreres sortint del seu lloc de treball un cop
acabada la jornada laboral amb posat molt digne i cara de satisfacció. Per
contra, a les imatges filmades per Le Roux el juny de 1968 veiem un grup de
treballadors tornant a entrar al seu lloc de treball després d’una vaga que
s’ha saldat amb un pacte de mínimes millores laborals. Un pacte acceptat per la
majoria amb més resignació que entusiasme , però rebutjat amb fermesa per una
dona jove que no dubte en evidenciar la desolació que li provoca que un fracàs
sigui presentat com una victòria: amb ella, que no hi comptin.

 El cas és que si  Bertolucci va titular “Abans de la revolució”
la seva pel·lícula , no va ser evidentment perquè tingués dots endevinatòries
sobre el que anava a esclatar aquell mes de maig , sinó per fer referència  a una famosa frase de Talleyrand amb  la qual aquest cèlebre diplomàtic que va
saber passar pels més diferents i sovint oposats règims polítics sense
convertir-se mai en víctima de cap d’ells , afirmava que “només qui ha viscut
abans de la revolució sap el que és la dolçor del viure”. Quina significació té
aquesta frase , tan susceptible de ambigües significacions com ho podien
semblar els d’altra banda ben coherents aparents canvis de direcció
experimentats per qui la va pronunciar ? Es tracta de deixar constància que les
revolucions  acaben per fer malbé la
dolçor de viure i el miratge de la felicitat? O potser, es tracta més aviat de fer
palès el desencís que acaba provocant la materialització del somni
revolucionari i  la reconversió de la
utopia en prosaica  realitat, un cop la
praxis queda contaminada per  totes les
misèries humanes que es fiquen  de per
mig?  Potser la dolçor de viure, aquesta
felicitat pre revolucionaria de la que parlava Talleyrand, té més a veure amb
l’expectativa que amb a seva materialització . Però potser també, la fallida
d’una expectativa darrera d’una altra, pot acabar generant monstres ;
ideologies depredadores que creen nous miratges entre els que es senten un i
altre cop derrotats.

Sortosament,
Subirós i La Ruta 40 construeixen una proposta que no es basa en donar
respostes tancades a preguntes que continuen obertes , sinó en mostrar
paral·lelismes entre discursos i actituds que s’han anat reproduint al llarg de
mig segle de revoltes, independentment de quin hagi estat l’origen de la
revolta o el lloc on aquesta ha esclatat. Som davant d’un “loop” revolucionari
condemnat a tornar un i altre cop al mateix punt ? O potser  – i la proposta, sembla anar per aquest camí –
del que es tracta és de considerar que no arribar mai a la consecució d’una
utopia que potser si es materialitzés deixaria de ser-ho no ha de ser
interpretat pas com un fracàs, perquè el que importa de debò és la forma com la
flama de la revolta segueix transmetent-se de generació en generació? Voleu un
exemple aclaparador de la forma com tot torna i retorna pels camins de la
revolta, un exemple  que quan vaig veure
l’espectacle  encara no podia sospitar
fins a quin punt anava a convertir-se de nou en punyent tema de debat? Doncs
aquí teniu la discussió sobre l’eficàcia real de les vagues de fam i els riscos
que comporten que, com tot el que passa per l’escenari , sens presenta amb una
doble representació. D’una banda, tenim projectada la imatge documental que
recull el testimoni dels  personatges
reals (anònims o amb un trajectòria pública) implicats en cadascuna de les
revoltes que passen per aquest escenari ple també de llibres; llibres  d’aquells que tot bon aprenent de
revolucionari del  darrer mig segle havia
 de conèixer , i que ens els períodes més
teòrics, fins i tot podien arribar a ser llegits com textos sagrats . Però de
l’altra banda tenim als actors i les actrius, “interpretant” aquestes paraules
, integrant-les a una dramatúrgia, evidenciant-nos d’alguna manera que també en
el discurs revolucionari existeix una dramatúrgia modulada a base de pics
d’energia ideològica, i fins i tot pauses carregades de silencis teatrals. I
aquest desdoblament entre la imatge documental i la seva reproducció no
sincronitzada , li atorga a les paraules una nova dimensió, enriquidora i
inquietant alhora. Tot plegat, mentre passem d’aquell maig del 68 en el qual
els estudiants fills de la burgesia i els obrers més combatius van crear
miratges d’unitat ben aviat evaporats ,  a
la lluita pels drets civils de la població afroamericana dels Estats Units que
tanta esbrencida havia agafat per la mateixa època  mantenia  , i una Pantera Negra cedeix el pas a les
llàgrimes d’un home gran ficat en el moviment del 15 M. Aquest home gran  – d’aquí venen les llàgrimes- s’ho veu venir:
quan les assemblees permanents comencen a generar la seva pròpia burocràcia ,
tot també comença a perdre’s de nou. Potser – molt probablement – , la lluita
no s’acabi mai. Però com ens recorden l’espectacle, Raimon i Angela Davis, no
s’ha perdut encara el desig de  la lluita
constant .