Dels perills inherents al creixent poder que ha anat adquirint ( i seguirà adquirint cada cop més) la intel·ligència artificial a les nostres vides, se’n ve parlant des de fa dècades. Només cal recordar en aquest sentit l’impacte cultural provocat pel memorable HAL 9000  que van activar l’any 1968 l’escriptor Arthur C. Clarke i el cineasta Stanley Kubrick a “2001. Una odissea de l’espai”; aquell súper ordinador capaç de posar en marxa autoprotectores accions criminals quan descobreix el què significa sentir la por a la mort (digues-li en el seu cas desconnexió) pròpia dels humans, ens estava llançant ja una senyal d’alerta sobre un futur que estava a tocar. I ara que aquell futur s’ha convertit ja en el nostre present , l’IA s’ha transformat alhora  en el centre d’un molt intens debat que genera opinions sovint ben contrastades. En qualsevol cas, que l’IA pot resultar quelcom molt perillós capaç de jugar-te molt males passades, ho acaba de demostrar  i de patir en carn pròpia Agrupación Señor Serrano en una proposta escènica sorprenentment fallida, si tenim en compte la trajectòria seguida fins ara per una de les nostres companyes més potentment creatives. Tan fallida em sembla aquesta incursió en el territori de l’IA feta amb l’ajut imprescindible de l’IA, que diria que n’està ben necessitada d’un replantejament dramatúrgic capaç de donar-li una mica més de volada al  molt feble conjunt. Un conjunt que, d’altra banda, aquest cop tira mà sovint de recursos més propis d’El Conde de Torrefiel que dels Serrano. I també en aquest sentit, la comparativa juga en contra seva.

Mantenint un tirant a ben poc engrescador diàleg no verbal sinó textual amb una representació de l’IA que respon al nom d’Alèxia i es mou seguint els dictats coreogràfics de Núria Guiu, els Serrano es proposen com a objectiu llançar-nos un missatge d’allò ben bàsic sobre la necessitat de deixar de comportar-nos com a illes individuals, i actuar com a arxipèlags ben avinguts i guiats per la solidaritat emocional. I per arribar a tan positiva ( i potser una mica naïf?)  conclusió, i després d’un ben allargat primer contacte amb aquesta Alèxia que des de la seva intel·ligència artificial sembla oferir  poques mostres d’intel·ligència natural, ens conviden a anar donant salts per escenes diria jo que incoherentment enganxades les unes amb les altres ,sense capacitat per adonar-li al conjunt certa sensació de lògica interna. El tram més visualment vistós ens arriba en forma d’unes projeccions videogràfiques en les quals té una destacada presència la imatge d’una illa que recorda poderosament el torbador quadre d’Arnold Böcklin “L’illa dels Morts”; tornant al missatge que funciona com a leitmotiv de l’espectacle, es diria que aquesta illa vol ser una metàfora de les letals conseqüències derivades de l’aïllament. Potser influenciat per la petjada de HAL9000,  aquest tram audiovisual que em sembla  el millor de la proposta, em va recordar una mica el fascinant viatge cap a Júpiter i més enllà de les estrelles que ha de realitzar l’astronauta de “2001” un cop apagada la letal IA. Però mentre en aquell cas el viatge portava cap a espais potser més enigmàtics  però sens dubte molt més hipnòtics i suggestius , aquí es limita a conduir-nos cap a una gran bombolla transparent també ben metafòricament obvia. Això, mentre en els textos projectats adquireixen un banal i inexplicable protagonisme les pitjors pizzes del mercat, i les persones que practiquen el noble art de l’esgrima. Cert: queda clar que l’Alèxia, opta més aviat per ballar sola, enlloc d’apuntar-se a l’idea segons la qual, sempre cal fer pinya. Però  vistos els espais pels quals se la convida a ballar i els personatges amb els quals hauria de fer-ho si s’animés, em resulta difícil retreure-li la seva opció; millor sola que mal acompanyada.