Una illa és un viatge a una altra dimensió per la família de l’Agrupació Sr. Serrano. És lícit i sa que provin de modificar el seu format i que indaguin en altres camps per a enriquir-se artísticament. I perquè poden donar noves visions al camp que ara aborden. Des que van descobrir el cinema live arran de Katastrophe (estrenada el 2011), s’hi van abonar: Jugaven amb maquetes a diferents escales per construir una peça en què, sovint es vinculava l’univers fílmic popular amb una reflexió compromesa. S’han anat desencadenant treballs pulcres com A house in Asia, Birdie o The mountain. L’única peça d’aquest format que va rebre patacades va ser Kingdom que, precisament, havia estat un altre intent de magnificar la producció. El salt dels Serrano ha estat dels canvis d’escala (ara tot passa a mida natural) a la profunditat de camp: El seu treball juga amb els plans de l’escena, provant de conjugar situacions aparentment contradictòries. Com la realitat, res és unívoc.

La peça parteix del repte de construir una dramatúrgia amb Intel·ligència Artificial. Sembla un discurs fàcil ara que ha esclatat la polèmica pel Chat GPT, però ells fa dos anys que hi treballen amb servidors de pagament molt més competents. La conversa, tant falsa com un diàleg sobre l’experiència humana amb l’Alèxia, avança i permet que l’obra se segueixi totalment sense pronunciar ni una paraula. Tot és escrit al fons de l’escenari. L’escena es guarda per a aconseguir imatges impactants que sumen o contrasten amb el relat, seguint l’estela de treballs dels Conde de Torrefiel (La chica de la agencia…, La plaza, Una imagen interior…) S’acompanya d’unes il·lustracions que van fent-se complexes i, d’unes línies que delimiten volums es van transformant en espais concrets de la illa, amb una pintura quasi onírica, un punt infantilitzant amb l’aire de Ramiro Fernández, per exemple.

L’Agrupació Sr. Serrano ha desistit de fer una tesi massa tancada com en els anteriors muntatges. Fins ara, era habitual que la seva proposta es tenyís amb certa possibilitat a què fos tot una gran mentida, un grand guignol (Brickmam Brando Bubble Boom). Ara, opten per una tesi molt més prima (de fet, com a Kingdom). La conversa entre la companyia i la màquina s’atura sense raonament i dona pas a uns quadres que avancen l’aventura. Per sort, en el viatge de la protagonista no hi ha la descoberta dels habitants solitaris de cada illa (que podria caure en un plagi d’El Petit príncep i el seu viatge pels diferents planetes) si no una intenció de reafirmar-se com a individu respecte els altres. Siguin monitors d’esgrima o els agradi la pizza amb els condiments que sigui. Hi ha humor i hi ha intel·ligència. Hi ha molt gust i unes imatges, siguin hologrames o de coreografia grupal que impacten i contrasten amb el moviment continu (més d’una hora repetint pràcticament la mateixa pràctica d’escalfament). Hi ha talent i estil, però, és cert ens falta aquella capacitat de malabarista amb tres boles que té un relat d’encantador de serps.

Els Serrano s’han fet un bot a sí mateixos. Els ha sortit diferent; com havia de ser. Ara hauran de decidir si continuar per aquest camí (ambiciós) o tornar al seu refugi d’hivern. La seva trajectòria, com la vida, implica triar quin camí volen prendre per abandonar un èxit pel somni d’un de millor, en el que se sentin que estan creixent.