Una vegada més, l’inconfusible estil Broggi ens ha atrapat i emocionat per la seva
manera de fer. La història d’Ettore Scola, que ja emociona per si sola, està
tractada amb un rerefons cinematogràfic des del directe que sorprèn. El fet de començar amb
escenes de la pel·lícula, que ens fan adonar dels pòmuls de Clara Segura tan
propers als de Sofia Loren, ens traslladen a un cinema de rara proximitat.

La història ja és coneguda. Un dia a Nàpols, en què Hitler
participa a una marxa militar organitzada pel seu amic Mussolini, tota la
ciutat surt a veure’ls. Tota? No. L’Antonietta, una dona casada amb sis fills de
diferent edat, no s’ho pot permetre. S’ha de quedar a rentar, a planxar i a
posar ordre. Un ocellet -constant a les obres de Broggi, però aquest cop
protagonista imprescindible ja als orígens- s’escapa de casa i va a parar a
l’edifici veí on hi ha un home sol, Gabriele, (Pablo Derqui) a qui han fet fora
de la feina per homosexual. I no acaba aquí: el càstig pot ser molt pitjor. Per
això es refugia al pis d’un amic i opta a marxar a l’exili.

Aquest drama planeja, però, de manera secundària a la versió
de Broggi. Si bé és latent a l’ambient el que passa al carrer i al comportament
de la veïna (Màrcia Cisteró), una bruixota feixista convençuda a la que no
agrada gens la relació entre els dos personatges, el que destaca aquesta
Giornata particolare – Broggi no ha volgut traduir el títol-  és la relació entre dues persones que aquell
dia tan estrany tenen l’oportunitat de conèixer-se i descobrir un altre món més
enllà del seu. Assistim al seu diàleg bonic, de vegades torbador, de
descoberta, de records, de petites felicitats. Una història de solituds molt
evident entre dues persones que viuen una vida que ni han demanat ni es mereixen.
Ella, una esclava de la família que no ha llegit mai cap llibre i que
s’emociona quan ell li regala un. Ell, algú condemnat pels que no pensen com ell, que probablement mai havia tingut
una relació tan intensa amb una dona i a qui la tendresa venç.  L’endemà, com tantes vegades, la vida
continuarà… igual? Potser si, però mai serà del tot el mateix.

Preciosa l’escena del terrat i la roba blanca, l’única en
què participen altres persones: la taquillera, la responsable de premsa,
l’imprescindible Marc Serra i el mateix Broggi. La Perla 29, un cop més, se’ns mostra molt
aprop del seu públic. Tot està molt cuidat i és molt agradable de veure. El dia
que hi vaig anar jo, el menys creïble de tots era la Rosmunda, l’ocell, però
suposo que eren els nervis de l’estrena. Ah! I no hi ha sorra, però no es troba
a faltar.