Supèrba recreació escènica de la pel·lícula d’Ettore Scola.
La versió que Oriol Broggi ha fet de ‘Una gionata particolare’, amb la
complicitat dels immensos Pablo Derqui i Clara Segura, magnifica el poder del
teatre a l’hora d’expressar l’interiorisme d’històries que, com aquesta, formen
part de la memòria col·lectiva. Això és el que aconsegueix aquest muntatge de
la Perla 29 a la Biblioteca partint dels antecedents cinematogràfics. El record
de la narració fílmica, amb l’inoblidable duel interpretatiu entre Marcello
Mastroianni i SofiaLoren, no només està present en l’acció que es desenvolupa a
la nau gòtica sinó que és el referencial punt de partida amb el qual juga el
recent triomfador en els Premis de la Crítica per mantenir l’atmosfera del
relat.

La intel·ligent decisió d’utilitzar les imatges del
llargmetratge en l’inici de l’espectacle ajuda a situar l’espectador en
l’univers de la Roma de Mussolini, a més d’oferir un suggerent retrat del
cosmos familiar en què es mou una mestressa de casa i mare de sis fills casada
amb un feixista que la menysprea. La precisa exposició que el film fa d’aquest
ambient el dia en què tots menys la protagonista es preparen per assistir a la
manifestació de benvinguda a Hitler, permet focalitzar després molt millor que
a la cinta l’intimisme de la posterior i a priori inimaginable trobada d’ella
amb el seu ideologica i culturalment oposat veí.

L’aparició de Clara Segura (Antonietta) prenent el relleu en
escena de l’actuació de Sofia Loren en el film està tan ben resolt i sembla tan
natural que el públic l’assimila com el necessari element de continuïtat. Sola
davant les seves cavil·lacions i allunyada del fervor regnant, acabarà topant
amb l’altre marginat de la ‘festa’. És el seu veí Gabriele (Pablo Derqui), un
locutor de ràdio acomiadat per ser homosexual i per les seves idees contràries
al règim que viu també un moment sentimentalment difícil.

Són dos personatges molt diferents, però que durant unes
hores comparteixen sentiments i emocions alhora que s’alliberen de l’opressió
regnant. La posada en escena eleva els matisos del relat.
La mirada d’aquest viatge cap a l’interior dels personatges, recolzada en
eficaços recursos sonors i musicals, és la que dóna un especial vol a aquesta
producció. És excel·lent l’ambientació del terrat on Antonietta penja la roba, amb
la sempre censora vigilància de la
portera (Màrcia Cisteró). Escenes tan quotidianes com les que es desenvolupen a
la cuina, on es prepara un aromàtic café o es cou en temps real una truita, no
són sinó mostres d’un precís i preciós detallisme. I quan cal posar la carn a
la graella apareix la força i convicció dels protagonistes. És el cas de la
creïble coreografia sexual d’un dels fets culminants de la trobada i del pasatje
de la sonora bufetada que ella li propina a ell en un moment de l’acció.

L’actuació de la parella, ben complementada per la de
Cisteró, és de nota. Segura, molt en la línia dramàtica del seu rol a ‘La rosa
tatuada’, construeix un personatge que hagués signat qualsevol diva del
neorrealisme italià. Domina el tempo, el gest i la dicció com ningú i els seus
silencis i mirades no poden ser més expressius. Derqui compon la seva actuació
més complerta. Ningú diria que ell que no és el veritable Gabriele. I és que la
interpretació ratlla la perfecció pel seu naturalisme. Aquí Derqui no fa de
Derqui, sinó que és l’encarnació mateixa de la seu turmentat personatge. Una
cita imprescindible per als amants de bon teatre.