Una vegada més, David Mamet posa el dit a l’ull de les relacions de poder, en aquest cas en el món de la producció cinematogràfica hollywoodenca, i fa esclatar els personatges en un conflicte d’interès, seducció, poder, servituds i sexualitat. És l’ambient competitiu i voluble del cinema, on sempre preval allò que té més possibilitats de ser un èxit i d’omplir els butxacons dels seus artífexs, encara que quedi lluny de les veritables pulsions artístiques i de l’ètica professional. Dos vells amics, bé que crescuts en una relació laboral de subordinació l’un de l’altre, tenen entre mans un projecte que s’albira una mina d’or. La irrupció d’una noia d’aparença ingènua però ambiciosa, posa sobre la taula una alternativa més personal. La col·lisió està servida i és inevitable, sobretot si l’ombra del desig es projecta poderosament sobre l’afer. Julio Manrique dirigeix aquest artefacte de precisió amb ritme endimoniat, bé que la interpretació del seu personatge se li escapi una mica de les mans. David Selvas està més ajustat que mai en el seu rol i Mireia Aixalà dibuixa amb esplendor la poma de la discòrdia. L’espectacle resulta sobretot entretingut, bé que no deixa de fer emergir qüestions i interrogants que afecten més o menys directament qualsevol espectador occidental. El pugilat entre els personatges fa saltar espurnes, però l’escena no acaba d’incendiar-se.