La platea queda bastant freda davant d’aquesta discussió sobre si és millor fer la pel·lícula que el públic vol o la que el públic necessita. Hi ha ganes de riure dels antiherois (siguin ric o pobres) dels dos productors que han vist endurir la seva sensibilitat a base de fracassos ben intencionats i d’èxits intranscendents. De què serveix fer una pel·lícula interessant si no la va a veure ningú? La resposta és el film del final: accepten el joc del públic però hi posen un secundari plantejant sobre què passaria si hi hagués un cataclisme nuclear (una trama dins de l’espectacle de l’altre).

Julio Manrique és un ferm defensor de la dramatúrgia contemporània nord-americana. En aquest nou text de Mamet, l’espai remet al “Cosés que dèiem avui”: un gran finestral que il·lustra escenes ben diferents. Però aquí s’han volgut servir d’una cortina, en forma de pantalla per anul·lar l’oficina del Productor executiu. Realment, no cal, tot i que sí que són suggerents les filmacions que s’hi projecten. De fet, aquesta cortina que entra i surt també recorda els recursos d’Oriol Broggi. Tot i que si aquest ho fa des de la simplicitat i amb ombres xineses o fotos fixes, a “Una altra pel·lícula” tiren de mitjans i fan curtmetratges! (coherent, sí, en la proposta)

Segurament, no és tant important quina pel·lícula acaba triant la productora, com les raons per les quals una pot desbancar l’altra,  contra pronòstic. I les raons de la secretària d’aquesta defensa, a mort, per una causa perduda, d’entrada. Selvas, Manrique i Aixalà defensen bé el paper, sovint des de l’arquetip però mirant de dotar-li d’una humanitat (encara que pugui semblar revulsiva moralment).

L’espai sonor i les projeccions d’arrencada són un bany al món dels 80s de Georges Michael, el jazz de Nina Simone. Karen és la veu de la consciència, aparentment. Sigui com sigui, aconsegueix remoure des de la seva petita circumstància, una anècdota passatgera que sabrà jugar bé les cartes. Lamentablement, a aquest Mamet, li falta un punt de “punch”, no interpel·la a l’espectador (que, de fet és prou passiu contemplant una acció que combina els dos elements: l’espectacle i el debat).