Amb Speed-The-Plow, David Mamet va signar una dura crítica a la indústria del cinema i al capitalisme. L’autor ens planteja moltes preguntes i poques respostes. Es possible mantenir uns principis quan estàs subjecte a la pressió de fer diners? Es poden fer negocis sense renunciar a la integritat? Encara existeixen les bones intencions o tot està corromput? I què fa que una pel·lícula sigui bona? El nombre d’espectadors que la van a veure? S’ha de donar al públic allò que demana? Els dos productors d’Una altra pel·lícula semblen tenir-ho claríssim. El que compta és omplir butaques, i per fer-ho, el millor és donar al públic fast food cinematogràfic. Un bon blockbuster. 

David Selvas és un alt càrrec en una important productora de Hollywood, algú amb el poder de donar llum verda o de vetar una pel·lícula. Julio Manrique també és un tauró de la indústria, però un tauró que no ha tingut tanta sort i que ha hagut d’empassar-se molta merda. Ara arriba la seva oportunitat. Tots dos tenen entre mans un projecte que els farà rics. Però la secretària ho farà trontollar tot. La seva mirada fresca, nova, innocent, pura, gairebé ingènua, serà el detonant que plantarà el dilema. 

Selvas, Marique i Mireia Aixalà defensen amb molta eficàcia els seus rols. Veiem transitar Selvas de l’arrogància i la falsa modèstia a la perplexitat de qui ha vist la llum. Veiem Manrique passar de l’eufòria a la ira. I Aixalà de la innocència al desengany. Manrique, a més, dirigeix la peça amb encert, dotant la posada en escena d’alguns detalls molt ben trobats. I com no podia ser d’una altra manera, tractant-se d’una obra sobre el cinema, els audiovisuals hi tenen un paper important, sovint projectats sobre una cortina, com els títols de crèdit finals, brillants (no en dono més detalls per no fer spoiler). I al sortir del teatre, totes les preguntes encara ballant pel cap. I deu ser que els dos productors aconsegueixen contagiar-te el seu cinisme, perquè fins i tot arribes a dubtar si la secretària era tan innocent com semblava.