Com és ben sabut des de sempre, i com ens recordava al ja llunyà 1979 The Cure en un dels seus temes més emblemàtics, el nois (com a mínim, els nois com cal) no ploren. A l’esplèndida i ben coneguda cançó de The Cure, qui no ha de plorar és un noi que, un cop ha estat abandonat per la dona a la qual estima, ha ocultat  el seu dol tot  rient tant com li resulta possible, i amagant sempre el seu veritable estat d’ànim, no fos cas que el seu entorn el veies com un home feble que no mereix ser considerat com un home de debò. Però des de que la cançó va aparèixer ha plogut molt , i s’ha plorat també molt . I evidentment, el contingut del  tema s’ha obert des de llavors a tantes interpretacions com ho permet la sempre extraordinària veu de Robert Smith.

En qualsevol cas, hi ha coses que no canvien per molt que el temps vagi passant. I hi ha esferes d’allò que , tot aplicant un cert reduccionisme (aquest  és el problema de les etiquetes) s’acostuma a denominar com l’heteropatriarcat , que segueixen entossudides en evitar que una llàgrima delatora llisqui dels seus ulls. Per sort per a ells, els nois i homes de debò que es dediquen a la gastronomia, sempre tenen a mà ( o si més no, guardat a un calaix de la nevera) aquell ingredient que preservarà tant com calgui el seu status de masculinitat impecable: una ceba resulta sempre una bona taula de salvació, quan el lacrimal et traeix. I donat que a la culinària reunió bimensual de tres amics que ens proposa el Jordi Casanovas de “Un menú tancat” hi ha un personatge que hi té la mà trencada en això de fer receptes dignes de guanyar-se moltes estrelles a la guia Michelin, i donat també que els seus veterans amics de tota  la vida  acostumen a gaudir alhora  força de les  delícies que els hi serveix a taula,  no cal ni dir que aquí, de cebes salvadores capaces de dissimular la realitat d’una furtiva llàgrima, no en faltaran mai.

No entrarem en detalls. Però resulta ben curiós que Casanovas, a l’hora de ficar-se entre fogons fent-se així també seva aquesta fal·lera per les ficcions amb rerefons culinari que en aquests darrers temps s’han transformat en tendència generalitzada, hagi optat alhora per una altra tendència força habitual. I és que el menú que ens proposa aquí, en té molt de digestiu spin off d’una altra recent proposta  seva que et podia provocar un tall de digestió, la molt notable “Jauría”. Casanovas construeix  en gran mesura la seva nova obra a partir de l’efecte que podia provocar entre l’audiència masculina més arreladament enganxada als vells vicis de la masculinitat aquella potent mostra de teatre verbatim. I ja posats a especular, no em costaria massa imaginar-me una sèrie televisiva construïda a partir d’un similar punt de partida: cada capítol podria estar dedicat a un diferent  espectador masculí , i a les reaccions que l’espectacle anterior havia despertat en ell.

Però deixem-nos ja d’especulacions. El cas és que Casanovas, després d’haver tret el cap a l’abisme d’aquell colpidor cas (sí; he utilitzat la paraula “colpidor” sense la més mínima vergonya; i quan veieu  l’espectacle ja entendreu el sentit d’aquesta puntualització) sembla buscar alhora una justificació que li permeti apropar-se al rerefons d’aquella temàtica amb instruments més frívols. I  sense defugir tampoc l’humor , un ingredient que sempre resulta útil a l’hora de servir aquell plat que potser no és del gust de tothom. I poc a poc, i ajudat per la molt mesurada direcció de Llàtzer Garcia , ens va conduint cap aquell moment que et veus venir gairebé des del principi: el moment en el qual una llàgrima s’acabarà convertint en l’ingredient imprescindible capaç de revelar els veritables sabors que ofereix la vida ,encara que aquests puguin resultar força amargs.

Casanovas disposa també d’un ben efectiu trio d’intèrprets , excel·lents professionals que saben molt bé com modular  la seva actuació, per tal d’evitar la parodia fàcil d’uns certs estereotips, i anar-nos fent visible allò que s’oculta darrera la seva masculina pell , acostumada des de sempre a respondre davant qualsevol entrebanc emocional com només els mascles de debò saben fer-ho. Ara bé: no puc evitar que aquest bon plat cuinat per acreditats professionals que en saben molt de fer teatre, em resulti per moment un plat excessivament precuinat; un plat que lluny de sorprendre’t, t’oferirà en tot moment un gustós sabor a recepta ben coneguda , servida amb els millors ingredients, però un xic limitada, a l’hora de provocar-te aquell efecte gustosament trasbalsador propi de la millor gastronomia. La fórmula , funciona. Però alhora, evidència un xic massa el seu caràcter formulari.