Els restaurants cools tenen una illa espectacular que creua tota la cuina. Si Els Pirates van abordar fa uns mesos la perversitat del capitalisme en un local a Barcelona (La cuina), ara aquest text de Jordi Casanovas posa en qüestió el model predominant dels mascles. I és que, com a La tendresa, que Alfredo Sanzol va fer en clau de comèdia de Shakespeare (Afanys d’amor perduts) en aquesta illa de la cuina només hi són tres homes. És un refugi de les dones i tot allò que els amenaça del segle XXI. Aquests tres personatges ja freguen els 50 anys i, aquesta nit, se’ls acut fer una revisió a la seva intel·ligència emocional: S’adonen que estan envellint malament i que és difícil renovar els nous patrons de conducta antipatriarcals, sense sortir-ne indemnes. La comèdia de despropòsits va agafant tons d’amargor. El vi ben reposat amb els anys agafa cos. La societat, sense una bona base humanista va sumant vicis, tics i ràbies que la fan envellir molt malament, fins a picar tots els mèrits que s’han aconseguit.

La cita és, aparentment, íntima perquè es produeix entre tres amics de tota la vida que, com cada dos mesos, fan un repàs del seu passat més recent (salpebrant-ho amb concursos sobre l’alienació del Barça en campionats que es retransmetien per les teles domèstiques quan no hi havia cadenes de pagament ni tampoc televisors als bars; potser alguna ràdio compartida, escadussera). Oriol és el cuiner  que els convoca (Joan Arqué). Eduard és el director del banc (Roger Coma) i Mateu és el treballador de la mateixa oicina que té contactes amb el comitè d’empresa (Òscar Muñoz).

El cuiner els convida a fer un salt emocional gastronòmic: els proposa passar del plaer gustatiu al dolor del record. És la seva reacció natural a la pregunta de per què mai han plorat junts? Per què cada derrota (com la mort de la seva mare o la separació de la parella de Mateu, es converteix en una escapada a la borratxera sorollosa i, alhora, patètica). Els que només es defensen atacant, acaben ferint el que més estimen.

La direcció de Llàtzer Garcia procura que aguantin al màxim la serenor i seguretat, fins que la caiguda d’un provoc l’atac cruel (sigui cert, o no) al company. El castell de focs cau per la incapacitat de gestionar els focs de l’orgull i de la poca atenció dels seus estimats (sigui el pare, la dona o els fills en el cap de setmana pactat amb l’exdona).

Si La brama del cérvol fa ironia sobre el món hiperbòlic i hipòcrita del teatre, Casanovas es concentra en dues peces recents: Una teràpia integral (per allò que l’espai l’apropa a la temàtica) i, sobretot, Jauría. Si és unànime l’empatia de les dones cap a la víctima, les respostes masculines són molt més disperses, efectivament. Una lúcida mirada que ha aprofitat per establir el punt d’arrencada d’aquest muntatge en què es destrossen els miralls, aparentment intocables, de l’amistat entre aquests tres amics. Com Yasmina Reza, va posar  en pugna tres amics a Art per l’adquisició d’un quadre, Casanovas, els fa combatre entre copes de vi, taules amb mantell i esferificacions. Segurament, la voluntat de reforçar cada aspecte emocional amb un condiment o element culinari distreu i aclapara; no caldria. Al llarg de la conversa, es podran anar coneixent la profunditat de les inseguretats de cada un d’ells que han lluitat tota la seva vida per semblar modèlics i irreprotxables. Sense reconèixer-se imperfecte i dèbil és impossible envellir sense agafar mal gust de boca.

El teatre busca sovint la identificació del públic amb els personatges. Ahir, hi havia una notable majoria de dones. Ja ho aclaria la directora de La Villarroel, Tània Brenlle, en la presentació “moltes dones voldríem saber de què parlen tres homes adults”. La veritat és que el quadre, per bé que reconeixible en alguns aspectes, dista de moltes altres trobades entre amics mascles. Ara és cert que en la cuina, com reforça Elaine Grayling a Man mano il tempo scorre (la ricetta), és en les converses de la cuina on s’amassen les amistats, les confidències i es troben les sortides personals emocionals i culinàries més enriquidores i redemptores de la vida. A Un menú tancat, caldrà refer molts ponts per veure què en queda després d’aquella trobada periòdica. Si és que cal refer ponts. L’obra manté la lluita de sexes com a raó de la humanitat. I, en realitat, l’art ha de pretendre trobar camins que tendeixen a entendre la complexitat de l’altre.