Diu Oriol Tarrason (autor i director) que la vellesa és una segona adolescència. Pot ser-ho. que els prejudicis patinen i, s’arriba a una nova etapa en què vols viure imprevistos i salvar-los (o morir en l’intent). Aquesta és la clau per a una obra que, tot i que es distancia molt de les particulars adaptacions de Les Antonietes (amb un llarg recorregut dels que li recordem El mal de la joventut, Molt soroll per a no res, Stockmann, Vània, Somni americà, Un tramvia anomenat desig i Othello) i construeix una història molt personal, però reconeixible en el seu tarannà. Hi ha un repartiment ben diferent (liderat per tres figures venerades com Imma Colomer, Quimet Pla i Pep Ferrer. Annabel Castan és l’única integrant de la companyia original que fa un paper determinant, però que navega sovint en un segon pla. També cal afegir-hi l’aventura amb un resultat imprevisible i sempre  aportant realitat dels avis voluntaris d’El Bon Repòs.

Com a Mambo (tot i que allà la desolació per la parella que es desintegra, no connectava amb el públic), Les Antonietes s’han tret del magí una peça pròpia, que beu del bagul personal. L’angúnia d’acabar en una residència és una por que tothom prova de foragitar (només cal recordar la cruel Vader dels Peeping Tom o El grito en el cielo de La Zaranda). Però Tarrasón projecta una humanitat que supera els gotets de medicaments, aquella fortor de falta de ventilació i les converses al buit, perquè ningú escolta o perquè tothom ja les coneix. L’obra vol divertir i emocionar i ho aconsegueix, amb uns personatges excèntrics, que exploten des de la primera salutació matinal (a mode de Good morning, Vietnam fent recompte de les baixes de la setmana) a l’escapada amarga. És sensacional l’energia que projecten els avis i l’emoció que amaga la infermera (entre l’acceptació del seu destí i la ràbia per haver d’empassar-se’l com si fos una pastilla de les que ennueguen). És tràgica i càlida, una comèdia de bulevard sense quasi conflicte (les discussions entre els Dupiond i dupont són caricaturesques) que coincideix amb el De mares i filles de Paco Mir.