Un dia qualsevol, un de tants d’avorriment, de seure al jardí “a fer la fotosíntesi”, d’aquells en què a la residència (de la tercera edat) Bon Repòs les hores passen moooolt a poc a poc, hi irromp la Marta. És a dir, la Solange (“sempre m’he volgut dir així, i a partir d’ara seré la Solange”, diu). I revolucionarà la vida de la residència amb la seva il·lusió i les seves ganes de gaudir de la vida. 

Oriol Tarrasón ha escrit un text divertit, ben tancat i que regalima tendresa, farcit de bon humor per descriure una situació difícil com és afrontar els darrers temps de les nostres vides i amagant un drama insospitat. Passa amb naturalitat de la comèdia al drama amb ritme, de vegades desfasat, i amb una credibilitat que els intèrprets acaben d’arrodonir.

Amb l’encomiable col·laboració d’avis actors amateurs que pulul·len per l’escenari, l’obra ens ubica en la clàssica residencia de la gent gran: les taules, les cadires, l’atmosfera… fins i tot l’estudi de Ràdio Diàlisi ens apropen a la realitat de molts avis, a les seves pors però, també, a les seves il·lusions.