La comunicació i el màrqueting, naturalment, són elements essencials i indissociables de l’activitat teatral. La inversió i els esforços que hi ha darrera de qualsevol producció teatral serien en va si no se n’alertés als espectadors i, per tant, benvinguts siguin aquests capítols en qualsevol balanç d’explotació. A vegades, però, se’n fa un gra massa, també cal dir-ho. A vegades, sembla que el menys important darrera d’una gran campanya de màrqueting sigui la pròpia producció o el que és el mateix: el treball de la direcció, els actors i actrius i tot el cos tècnic d’un muntatge. En d’altres paraules, hi ha produccions en les que sembla haver-hi més màrqueting que teatre.

La reflexió ve al cas a propòsit d’Un cop l’any, que s’ha estrenat al Teatre Poliorama com tothom ja deu saber ateses les notes de premsa, reportatges televisius, entrevistes radiofòniques –un dia en vaig sentir dues en programes consecutius, amb dues hores de diferència–, cartelleria, xarxes socials i suports diversos. Tal desplegament (un 10 per als seus artífexs, aclareixo) semblaria apuntar a una superproducció quan en realitat la proposta en qüestió és més aviat modesteta potser no en el plantejament però sí, molt, en els resultats.

El màrqueting ens ven com a fenomenal un text francament normal, de teatre de tresillo i sense massa recorregut, del canadenc Bernard Slade protagonitzat per dos amants que un cop l’any, durant un quart de segle, es troben a la mateixa habitació del mateix hotel. A través de les seves trobades, els espectadors poden anar resseguint la seva vida, explicada amb menys emoció de la que seria d’esperar donada l’èpica de la situació. L’adaptació d’Hèctor Claramunt, que ha traslladat l’acció a un context més proper, es necessària tot i que en alguns aspectes potser resulta un pèl forçada.

També és màrqueting que Àngel Llàcer s’ocupi de la direcció de l’espectacle. I no pas per manca de capacitat sinó perquè, en aquesta ocasió, l‘elecció sembla obeir més a la seva competència mediàtica que a cap altra cosa. Un cop l’any no permet l’escabellament en el qual Llàcer se sent tant còmode, de forma que, en aquest cas, la seva direcció és tant transparent que es diria inexistent. Només els màpings que separen les escenes –el contingut dels quals és molt revelador del públic al que es dirigeix la proposta– fan emergir el Llàcer-director que ens va agradar tant al Molt soroll per no res del Nacional o a l’immortal El Petit Princep. 

Afortunadament, la frontera entre el màrqueting i el teatre s’esborra en el repartiment. I cal dir afortunadament perquè Un cop l’any s’ha confiat a dos actors que combinen ascendència mediàtica, taules i un carisma evident en escena. Sobreposant-se de de seguida a un inici de funció molt naïf, David Verdaguer i Mar Ulldemolins superen el repte d’encarnar uns personatges que creixen 25 anys en escena sense que el treball de maquillatge i caracterització els ajudi massa. La química entre els dos i la seva frescor escènica aconsegueixen tapar qualsevol esquerda i deixen la millor sensació d’un espectacle que busca un públic molt concret i, sobretot, el seu pressupost teatral nadalenc.