Una comèdia com les d’abans. El muntatge d’Àngel Llàcer d’ ‘Un cop l’any’, adaptació de l’obra del canadenc Bernard Slade, estrenada a Broadway el 1975 i portada al cinema amb Alan Alda i Ellen Burstyn com a protagonistes, conquista el públic del Poliorama, sobretot per l’actuació de David Verdaguer i Mar Ulldemolins. Els dos intèrprets formen una parella molt ben compenetrada que dibuixa a la perfecció l’evolució dels personatges de la història d’amor clandestí que viuen quan es reuneixen un cop l’any, el mateix dia i a la mateixa habitació d’hotel, durant els 25 que dura la seva relació.

L’adaptació d’Hèctor Claramunt centra l’edulcorada i amable història en el període que va des de la mort de Franco fins a l’inici del nou mil·lenni, al contrari de la versió original que la ambientava als EUA entre 1950 i 1975, amb el rerefons de la guerra de Vietnam o la lluita pels drets civils. Aquesta decisió aproxima el també melodrama romàntic als nostres referents i convida a un viatge a la nostàlgia de la nostra transició democràtica. Aquesta ubicació del relat facilita la identificació amb les situacions que viuen Josep i Pilar, i els seus respectius cònjuges absents però sempre presents en els diàlegs, Mercè i Manu.

El ‘mapping’ de Francesc Isern (amb imatges de vídeo i d’hemeroteca de fets, personalitats de l’època, ídols populars i pel·lícules) unit a la música de Manu Guix ajuden a situar l’acció en el seu moment històric. L’escenari on es troben és sempre el mateix: l’habitació d’un hotel de la Rioja en el qual es van conèixer, és van enamorar i van pactar continuar portant les seves pròpies vides familiars però mantenint la trobada anual. Al llarg de les sis escenes, que ofereixen una visió de la parella cada quatre anys, la producció va mostrant la transformació dels personatges. Ella, gallega d’origen humil, acaba assumint la conquesta dels drets d’igualtat i llibertat de la dona, mentre que ell, català i comptable, retrocedeix a posicions més conservadores i acaba mostrant-se com un tipus de capa caiguda en lo físic i lo sexual .

Tot això dóna molt de joc perquè es produeixi un ‘crescendo’ a la narració, amb gags ben executats. La parella adúltera parla de la seva vida matrimonial i de l’evolució dels seus fills, però també dels sentiments de culpa de la seva relació, mantinguda com un estímul per seguir enfrontant-se al pas del temps. Hi ha molta complicitat i sinceritat entre ells. El gran treball de caracterització i els ràpids canvis de vestuari contribueixen a reforçar el perfil de les seves canviants trajectòries. Ulldemolins és, alhora, dolç, múrria, decidida i molt intel·ligent. Verdaguer és capaç d’assumir els seus canvis físics i psicològics amb gran facilitat. És tan maldestre com tendre i sempre molt creïble. Només per veure’ls a ells val la pena acostar-se al teatre de la Rambla.