És la lletjor que proporciona el relat
original d’Ubu Roi, que els mateixos actors recreen intercalant els fragments
entre el sopar d’amics que de forma distesa té lloc al mateix temps que els
personatges que Alfred Jarry  va crear al
1896 entren i surten dels seus cossos com si es tractés d’una possessió
satànica. Els canvis de llums i la capacitat dels nostres protagonistes per
passar de l’acció més estripada al diàleg més contingut, per anar de
l’astracanada a l’alta comèdia de zero a cent i vicervesa, és el principal
recurs que malgrat repetir-se durant tota la funció no perd un bri del seu
efecte còmic. I el teatre de l’absurd s’esdevé encara més.