Ja no esteu a temps d’anar a
veure Ubu Roi al Lliure, una de les joies que ens ha portat el Grec aquest
estiu. Oooooh! Els festivals són frenètics, ens ensenyen el caramelet i…apa,
a córrer!  Però França és a la cantonada i l’espectacle és una meravellosa
passada de voltes que encara us servirà d’excusa: una inspiració de la
companyia francesa dels originàriament anglesos Cheek by Jowl, amb direcció de
Declan Donnellan, que dirigeix totes les Cheek by Jowl, parlin com parlin.

Tot comença en una casa elegant, presumiblement
d’una família a qui totes els ponen, guarnida amb quadres de tant valor com els
de {Art}, de Yasmina Reza. Hi ha un adolescent d’aquells que tot el dia jeu al
sofà, filmant tota la merda –o merdre– que troba per la casa: pèls al llit,
brutícia a les catifes, la tassa del lavabo… Els seus pares esperen uns
convidats. Parlen fluixet, sense que surtin subtítols, però permeten que intuïm
les paraules i l’entonació cançomera típica i tòpica d’uns panxasatisfets que no
paren de somriure.

I passen coses. La primera vegada
que veus els pares i el nen contusionar-se i agafar la personalitat del Pare i
la Mare Ubú, penses inevitablement en una mena de possessió satànica que no
acabes de situar. Ben aviat arriben els convidats i la cosa continua. Ara
parlen pijet, ara són els temibles Ubú… De cop i volta s’encén el llum –bé, és
la meva visió, eh!-: el nen odia els pares, la seva manera de viure i tampoc
està massa content amb si mateix. No es rebel·la d’una manera natural, però ho
fa convertint-se, en la seva imaginació, en el fill sobrevivent del rei
d’Aragó, a qui els Ubú prenen el poder.

I és amb aquest plantejament tan
original que Donnellan ens explica una doble història: la relació pràcticament
absent entre un adolescent desmotivat i els seus pares, i la que va escriure
Alfred Jarry, reinventant un Macbeth contemporani amb el títol de Ubú Roi, que ja de per si és una passada de voltes
per la manera com la va presentar, provocant un gran escàndol l’any 1896 entre la
societat benestant.

Ubu Roi ha estat sempre el
símbol dels albors del teatre de l’absurd i del dadaisme escènic, amb uns protagonistes
que són la màxima expressió del poder, l’ambició, la corrupció, el salvatgisme
i la tirania, característiques que avui encara funcionen amb noms i càrrecs. Donnellan
ho exposa amb un llenguatge satíric deliciós, ple de jocs de paraules que,
lamentablement, no es van veuen reflectides a la traducció simultània. Per
altra banda, quan són ‘guerrers’, empren tota mena d’estris de cuina per
lluitar –inclòs l’inevitable ketchup- el que provoca escenes hilarants.

El dia que hi vaig anar, el
públic al complet va acabar dempeus i amb Declan Donnellan saludant un munt de
cops. I el noi, un (maleducat ?) que va ser l’últim a seure a taula, ens va saludar
encara mastegant.

Va, mireu que he trobat:

5 Oct 2014. Le
Grand T, Nantes, France

8 Oct 2014 – 11 Oct
2014 Les Quinconces-L’espal / Scène conventionnée / Théâtres du Mans , Le Mans,
France

16 Oct 2014.
Équinoxe – Scène Nationale, Chateauroux, France

Salut les copains!