El dia que pare Ubú va deixar anar per primer cop el seu escandalós
“Merd(r)a!” des de un escenari ( el l0 de desembre de 1896, per ser precisos ),
alguna cosa va canviar per sempre més  a
la història del teatre: les avantguardes del segle XX ( el teatre de l’absurd,
el surrealisme, el teatre de la crueltat, el dada…) s’havien començat a materialitzar teatralment
parlant a les acaballes del segle XIX! I amb elles, una forma de fer sagnant
sàtira política (potser la més sagnant; la que no es refereix a uns personatges
o situacions concrets, sinó que abasta de forma abstracte a totes les perverses
malifetes a les que pot donar origen la fam de poder i control) que s’estén fins
els nostres dies. I que resulta fins i tot tangible en propostes no tan
abstractes que parlen de personatges ben concrets; i aquí hi caben des de
(evidentment) els “Ubú” de Boadella (que bonic seria que el mestre demostrés
que segueix sent un Joglar de debò, i li dediqués una obra a tots els
representants del govern central amb els quals tan còmode sembla sentir-se!)
fins als habitants de “Polònia”, no per causalitat el país en el qual Alfred
Jarry va situar la seva cruelment esbojarrada  re interpretació de la tragèdia escocesa dels
Macbeth. Però Declan Donnellan, l’excepcional director de la companya Cheek by
Jowl, es pregunta què en resta d’aquella capacitat de provocació del pare i la
mare Ubú, gairebé 120 anys després que l’exabrupte teatral trenqués esquemes. I
la resposta a la seva pregunta és aquest espectacle memorable en el qual
Donnellan deixa per una estona de banda al seu ( i nostre) estimat Shakespeare,
es re inventa a si mateix, demostra un extraordinari domini d’aquells mitjans
escènics de la modernitat  que
habitualment són poc presents als seus espectacles (sensacional utilització de
la càmera de vídeo) , re afirma el seu prodigiós talent com a director d’actors
no menys prodigiosos ,i , sense canviar una coma, li dona una nova dimensió al
text de Jarry. Capaç quan vol ( i vol gairebé tota l’estona) de fer-nos riure a
dojo, Donnellan condueix el seu espectacle fins al llindar d’un malson salvatge
imaginat per Michael Haneke. I arribat aquest punt, ens planteja un final encara potser més demolidor: 120 anys després d’aquella estrena, potser ja no som
capaços de fer altra cosa que el que fa l’adolescent fill dels Ubú: jugar una
estona a la transgressió , per acabar integrant-nos del tot en les convencions
i gaudir del discret encant de la burgesia amb una copa de bon vi entre les
mans.