Els belgues Modo Grosso presenten un seguit d’esquetxos en cambra fosca jugant amb la captura del moviment. Objectes que es mouen sols, que apareixen i desapareixen, que cauen, que ballen, que es cargolen i que interactuen amb un manipulador que acaba entrant en el seu joc. La proposta beu de la prestidigitació. També recorda el bodegó d’‘Habiter’ que, frame a frame, van construir Katia-Marie Germain a l’últim Sismògraf d’Olot. I als entranyables circs de puces i espectacles de titelles minimalistes on l’objecte animat –sigui personatge o no– capta tota l’atenció del públic.

La concentració és total. L’atracció pel teatre visual absorbeix una platea completament emmudida que gairebé ni parpelleja per no perdre’s cap detall. Les escenes, efímeres, es construeixen amb gran precisió en el si d’un treball artístic i tècnic molt acurat on la il·luminació hi té un paper fonamental.

No arriba a l’hora i potser li sobren deu minuts, però la pausa i la calma que transmet la mera contemplació són també un bon regal.