Una altra aposta de la FlyHard que tornarà a
l’abril perquè ho ha petat. No sabem ben bé quina és la recepta de la sala,
però els ingredients són molt clars: teatre català, jove, proper, recognoscible,
narratiu, una mica urbanita, una mica comèdia, una mica drama… A Tortugues ens trobem dues parelles. Una,
formada per un friqui obsessionat amb les tortugues i per una dona enamorada i
entregada; l’altra, la formen un investigador i la seva dona, que el farà
perdre tots els seus principis morals. Ell haurà d’experimentar una troballa
digna del premi Nobel i ella li dirà que amb ratolins no arribarà enlloc. Calen
persones i sobren prejudicis. I és aquí on entrarà l’altra parella…

Les dues parelles coincideixen el l’escenari
(una habitació de matrimoni: llit, butaca, tauleta i poc més) però sense
compartir espai temporal. Fins que, d’alguna manera, toparan, es veuran (de
debò) les cares. La narració és dinàmica i molt àgil. Si no ho fos, l’obra s’enfonsaria.
Però ho és: és el que té la fidelitat a la marca de la casa. Els actors es
dobleguen i se solapen contínuament en un exercici actoral delicat i
equilibrat. Tot és àgil, des de la presentació (agudament feta amb caixes de
cartró, en plena mudança) fins al cameo
fantasmal de Carles Canut. Sense pensar en les raons científiques (serà
possible, això que estan fent?), l’espectador passa una estona entretinguda i
molt divertida. I, si vol pensar-hi, pot treure suc d’un plantejament que ens
obre les portes de la condició humana, de l’abús de poder, de l’amor, dels
interessos…