Una de les poques coses bones que la crisi (si és que no es pot afirmar que malauradament la cultura en aquest país sempre ha estat i està en crisi…) és la possibilitat de veure de nou (o per primera vegada) obres molt recomanables que en el seu dia se’ns van escapar. Mentre abans, en l’època de la “suposada” abundància, reposar semblava “de pobres” i era un no parar d’estrenes, des de fa uns quants anys s’ha establert a la cartellera una certa racionalitat i comercialitat ben entesa que permet allargar la vida a moltes propostes que mereixen una llarga vida escènica.

Aquest és el cas de Tortugues, la desacceleració de les partícules, el gran èxit de la dramaturga Clàudia Cedó sorgit de la infal·lible Sala Flyhard i que durant aquestes festes nadalenques ha acompanyat L’home sense veu en un programa doble de reposicions (que s’explica pel fet que Cedó és aquesta temporada autora resident de la Beckett).

Aquesta peça ​​té tots els ingredients Flyhard per excel·lència (ciència-ficció, fantasia, humor i efectes especials) que la converteixen en una petita i màgica meravella teatral. Barreja absurdes teories científiques sobre la possibilitat de reduir el ritme vital per allargar la vida amb les dificultats d’adaptar els diferents ritmes vitals en una relació de parella. Els protagonistes d’aquesta història són dues parelles, amb vides paral·leles i una habitació “compartida”. La primera s’ha traslladat de la ciutat al camp a la recerca d’una tranquil·litat que calmi l’ansietat i la neurosi d’ell. La seva vida es creuarà amb la d’una parella de científics ambiciosos i amb moltes presses per assolir l’èxit i la fama.

La barreja d’amor, humor i ciència-ficció proposta per Tortugues aposta per mesclar-ho tot amb aquest punt de màgia tan habitual en les pel·lícules de Wes Anderson (Hotel Budapest) o Jean-Pierre Jeunet (Amelie). Així, des dels títols de crèdit, la posada en escena o el vestuari, fins a les transicions i els enginyosos efectes especials, semblen clarament inspirats en l’estètica i l’imaginari d’aquest tipus de pel·lícules. Aquesta àuria de conte, juntament amb quatre fantàstiques i ajustadíssimes interpretacions, aconsegueixen que entrem molt ràpidament en la història. Tot sembla encaixar a la perfecció, com un rellotge de precisió que, a un ritme envejable aconsegueix alhora fer-nos somriure, emocionar, riure i reflexionar sobre els límits de la ciència.

Atents amants d’històries increïbles, gairebé impossibles, en les que l’amor lluita contra l’ambició. Seria molt estrany que no sortíssiu de Tortugues amb un somriure a la cara.