Tirant lo Blanc

Surto de la sessió escolar (per a instituts) que avui el TNC ha programat del Tirant lo Blanc, amb la Jove Companyia de la Sala. Una hora i tres quarts de teatre de text, nu pel que fa a la proposta escenogràfica, que consisteix (a banda d'una correcta il·luminació, que no és poc) amb una grada, on sense dubte hi podrien ser els espectadors, en lloc dels intèrprets. Del vestuari, dir que és efectiu, senzill i desproveït d'excessos, com correspondria a una companyia de teatre independent, posem per cas.Si te les has vist amb públics d'aquestes edats, saps el complicat que és que s'estiguin tanta estona en actitud atenta, fins i tot estirada, ja que reconec que jo he rigut més cops que ells i elles de les aclucades d'ull de la història.8 joves actrius i un jove actor. Deu ser que la collita d'enguany s'inclina escandalosament per les noies, com ja passa a la majoria de facultats d'estudis superiors. I he de dit que l'actor i les actrius estan, malgrat la jovenesa, força bé. M'assabento que ja gairebé tots/es han participat en projectes professionals. I no m'estranya.De l'obra, dir que ens explica tota una part de la novel·la original (i amb una fidelitat prou gran) a partir de l'arribada de Tirant a Constantinoble, capital de l'Imperi Romà d'Orient, o com ells diuen, Grècia. Aquí, l'essència dual d'aquest heroi (tan ben valorat pel mateix Quixot, és a dir, Cervantes) en els camps de batalla de les aventures amoroses i de la guerra, s'inclina escandalosament per la primera. En teatre, ja és comprensible, funciona més el primer que el segon, sobretot si el públic és adolescent, tot i que no es pot entendre un Tirant sense l'altre.Potser, tot i la fidelitat a l'original que he destacat, els triangles i intrigues amoroses de tots els protagonistes (Tirant i els seus dos amics i germans d'armes, la princesa Carmesina i les seves dues dames, i fins el Rei, la Reina i la Vídua Reposada, dida de la princesa) es van entortolligant tant, que arriba un moment que semblen reiteratius, com si no hi hagués una manera una mica més àgil d'explicar la història. Però tret d'això, una durada de la qual se'n podrien haver extret uns 15-20 minuts (si dividíssim la peça en quatre parts, seria més o menys la tercera), que no s'haguessin trobat a faltar, sinó tot el contrari, ens trobem davant d'una preciosa obra ben construïda, ben dita, amb un ritme prou ben portat i interpretada sense excepció amb bon to pels joves actor i actrius. I l'encert més gran és que és, realment, per a joves. La única que he vist fins ara a la Sala Pública per a excel·lència al nostre país. I em sembla perfecte. Els joves demanen, molts de cops, obres que estiguin pensades per a ells principalment. I aquesta versió del gran clàssic de la literatura medieval en llengua catalana, a més d'acomplir la seva funció divulgativa i pedagògica, emociona i es segueix amb interès. I com no, també és mèrit de la direcció, neta i construïnt molt bé els personatges, dels quals (com en moltes obres escolars i per a joves) la majoria dels intèrprets en fan 2 ó 3, marcant prou les diferències, fins a fer-ne alguns difícils d'associar amb una actriu (l'únic actor només fa de Tirant) que abans havíem vist fent-ne un altre.En conjunt, doncs, una història ben explicada i, cosa que jo personalment valoro molt, molt adient al públic al qual s'adreça. Ara bé, tot i que les comparacions són odioses, no puc deixar de destacar les dues actrius que han fet permanentment dels amics i companys de Tirant, especialment la construcció de Mar Casas, i les dues dames de la princesa, totes dues de nom Laura, Fité i Pau de cognom, amb aquell puntet de picardia tan necessari en els seus personatges. O Marta Tricuera, amb el seu rei (i durant uns moments, mariner) amb una vis còmica innegable. Però és un destacat lleuger, ja que en conjunt tothom ho ha fet molt bé, sent-me impossible trobar alguna gran mancança (sí potser un Tirant amb més gallardia), més enllà d'aquest probable excés de minutatge i entortolligament argumental.Valorar-lo com es faria amb una obra de les d'adults, d'aquesta o qualsevol sala, seria un error. I es pot fer una llarga llista d'obres vistes els darrers mesos, que ja voldrien resultar de visió tan agradable.Bona gira per diverses poblacions de Catalunya del muntatge, i recomano que més programadors es plantegin portar-lo als joves de la seva vila o comarca.

L'adaptació que s'ha fet al TNC del Tirant lo Blanc és molt clara. Permet entendre perfectament l'embolic d'amors que té el cavaller i capità d'armes, així com els seus cosins. Es fa àgilment amb una narració que va passant d'actor a actor i que narra cronològicament els esdeveniments, capítol a capítol. La canalla d'institut, que primer comenta més que escolta l'acció, va endinsant-se en la trama i (amb els rumors testoterònics de les escenes que s'apunta les relacions sexuals) i afluixant els seus comentaris. Però no pot vibrar perquè la peça és massa plana, no hi ha gaire elements que els puguin identificar, que sorprenguin amb la manera de ser explicat. La posada en escena és honesta. Amb el mínim s'intenta explicar el màxim. Tot succeeix al davant o al darrere d'una mena de grada despullada; un espai que, de fet, podria donar molt més joc del que finalment s'utilitza. Avui, la ingenuïtat de Tirant i de Carmesina (que cauen sempre en els enganys de la Viuda Reposada) sembla massa evident. I queda més eixamplada encara, quan la interpretació multiplica  les gesticulacions innecessàries. És quan un personatge tenyeix l'actor per dins, quan l'actitud és més continguda i s'executa una veritat (potser igual d'ingènua) però més creïble.Aquest Tirant lo Blanc és una molt útil sessió per conèixer l'argument de tirant lo Blanc. Però el deixa massa despullat; la intenció no és tant la trama com poder disfrutar de la paraula, de l'ambient, de les convencions del moment (i mirar de fer-les entenedores i lúcides al públic d'avui). En aquest sentit, les cançons a capella i la percussió evoca aquell aire medieval, des d'on hauria calgut evocar més i haver-lo fet atractiu. Potser en la versió de Bieito/ Santos l'excés va superar de molt la trama; segurament, la solució està en un punt entremig. De l'actual adaptació, està ben trobat l'equilibri entre la comèdia (l'emperador és un bona caricatura per fer-ne sorna) i la tragèdia (que viuen els dissortats Tirant i Carmesina). També resulta  sucosa la relació impossible entre Hipòlit i Plaerdemavida. Joanot Martorell va voler que els més experts en estratègia fallessin en amors. Bon fil per estirar i donar un element que universalitzés aquella novel·la de cavalleries del segle XV. 

Aquesta nova versió del Tirant lo Blanc que acaba d'estrena el Teatre Nacional de Catalunya és, per damunt de tot, una obra amb valors afegits. Perquè, a més de versionar la novel·la de Joanot Martorell, es tracta del segon espectacle de la Jove Companyia del TNC, una plataforma creada per aquesta institució i per l'Institut del Teatre per donar una oportunitat laboral a joves graduats i, a la vegada, aprofundir en el repertori teatral autòcton i en les maneres escèniques pròpies. Tot plegat, a més, amb una clara orientació divulgadora perquè el muntatge es dirigeix, en primera instància, al public jove que acudirà a les funcions escolars previstes, mentre el el public convencional només disposarà de passis de cap de setmana. Fins aquí tot molt bé. El problema és que tanta bona intenció topa amb la crua realitat d'un espectacle que, més que viatjar al text cavalleresc de Martorell, mena al teatre dels anys 70. Dit d'una altra manera: una proposta completament superada, plena de gratuïtats que només es pot salvar per l'energia que hi aboquen els actors i per algun que altre aspecte com el vestuari de Maria Albadalejo i Carlota Ricart. Fora d'això, res més. Bé, sí: un conjunt de despropòsits entrelligats amb recursos impropis de l'escena actual fruit d'una direcció, de Pere Planella, completament arbitrària. Un càsting que no s'entén, un joc d'actrius encarnant personatges masculins sense justificació dramatúrgica, una escenografia innecessària, una banda sonora (interpretada pels propis actors) que més aviat fa vergonyeta aliena... En fi, que totes els objectius es queden al dossier de premsa. Perquè, en el món real, aquest Tirant ni fa justícia a Joanot Martorell, ni fa brillar els nous graduats de l'Institut del Teatre per facilitar-los un pont cap a l'escena professional. I el pitjor de tot és que els escolars que hi assisteixin s'emportaran una imatge del teatre català i dels clàssics autòctons que no es correspon, en absolut, amb la realitat. Pel bé de tots, començant pel del Teatre Nacional, esperem que hi vulguin tornar.