Espectacle trencador, desvergonyit, joveníssim, capaç de deixar-te trasbalsat, corprès, descol·locat i sense alè. Té la virtut de fondre l’espai escènic en un espai teatral transitat tant per intèrprets com per espectadors, en una imbricació que pretén dissoldre les barreres tradicionals que separen uns i altres, i en una interacció productiva i llampant. Ens rep un espai blanc, impol·lut, previ posar-nos peücs per no embrutir-lo. Públic a peu dret, bevent cervesa i recorrent la sala ací i allà segons estímuls de l’acció; música en directe i projeccions a 360 graus que t’involucren de ple. Dels intèrprets destaca Elena Martín, que fa un treball sòlid, amb una gran seguretat i frescor, que ens interpel·la directament amb un relat no només real, com diu el títol, ans amb l’aparença de realitat. Tot plegat amb un dinamisme picat i desinhibidor, fent tàndem amb Max Grosse, en una superposició de presentar i representar el que són. Un espectacle que colpeix, que fa plantejar motles coses, que t’acara a emocions i interrogants, sense ambages, de manera expeditiva. Només que un pèl llarg…