VVAA entén el seu món físic a partir de la realitat virtual (Like si lloras). S’aferren als moments vitals amb l’amor, encara que sigui des d’un quadre fantasiós (Wohnwagen) però no poden percebre’l sense les interferències de la relació oberta, de la xarxa oberta. Si l’any passat va agradar molt la proposta d’Ìntims producció Pool (no water), en la que ells intervenien en direcció tècnica, ara mantenen  aquell espai envolvent en què el públic es mou, seguint les indicacions dels espectadors (d’una forma lúdica i provocadora, similar al Gentry de Mos Maoirum, per exemple).

La seva coherència és absoluta perquè tot reforça el seu format: l’espai escènic, el vídeo, la música, el text projectat i també la interacció amb el públic. Tot va prenent forma d’un ritual místic, amb un divertit tuf de sectari (sense arribar a l’excés de Si sabes lo que hay d’Ernesto Collado), sobre la necessitat de conèixer-se a un mateix, ben endins de l’ànima. VVAA juga a les trampes de l’amor, a la diversió del sexe. A l’explotació econòmica per arrencar intimitats dels espectadors. Ho fa amb el joc, que evita la incomoditat de sentir-se forçat a intervenir. És fresc com sempre. Però arrosseguen unes fortes cadenes de consciència social. En formats ben variats (des del performàtic de l’inici, al banal de l’entrevista d’un late show) exploren les mil cares de l’amor. Entren i surten d’actors a personatges, confonent voluntàriament l’espectador. Res és veritat; només potser l’amor, si el sistema binari ho confirma. Una experiència vital insospitada.

L’amor és tant senzill com programar un despertador. Cadascú el posa a l’hora que vol i es reserva (o no) els minuts de mandra afegits al llit. L’amor és tant complexe com preparar un esmorzar: la rutina o la varietat d’ingredients pot afiançar o trencar una relació. En el joc binari que es basa el món digital (i que es desplega en l’Instagram o el twitter) hi ha la raó més amagada. I cadascú s’ha de saber trobar en aquesta voràgine de dades.