La Beckett està
apostant fort per les dramatúrgies de la imatge, ja sigui convidant a
companyies, dramaturgs i/o directors joves per oferir-los una residència,
cedint o concertant espais o a través dels cicles temàtics que organitza.
Enguany el títol del cicle és Res no és mentida, un títol que en aboca al documental En la era de la posverdad (Héctor Carré, 2017) i/o al
llibre del mateix títol que recull articles de diferents pensadors (Ed.
Calambur, 2017). En aquest context el Col·lectiu AA VV, que aplega un bon
nombre de joves de diferents disciplines artístiques amb la intenció de d’establir
unes relacions volgudament promiscues entre elles, ens presenta un espectacle
de creació pròpia. En la temporada passada, vam poder veure el seu notable muntatge
a partir de l’obra Pool (no water) de Mark Ravenhill, en la que, d’una altra forma,
també hi havia aquesta barreja de llenguatges artístics mentre convidava a la reflexió
sobre els límits entre la vida i l’art.

This is real love
(com altres peces d’aquest Col·lectiu d’alguna manera forjades també a la
Beckett a través del laboratori de creació Els Malnascuts) escapa a qualsevol etiqueta
purament teatral per acostar-se a una barreja entre instal·lació i performance; podríem afegir també el happening però és discutible el nivell d’improvisació
que hi ha en un espectacle que s’anuncia amb una durada determinada -no és tan
sols això, però aquest extrem és molt significatiu. D’altra banda, aquesta mena
d’hibridacions artístiques que practica el col·lectiu abraça, com no podria ser
altrament, les TIC. De fet, l’espectacle reflexiona sobre com les anomenades
xarxes socials han convertit els sentiments més primaris en diners, els nostres
Likes i els nostres Hates son Data i això és perfectament traduïble a diners.
Fent una pirueta pròpia de present continuo al que la Xarxa ens està habituant,
salten als inicis de la Història per fer-nos part de la creença que la unitat
de producció familiar és tan antiga com la Història -ells, és clar, no fan
servir terminologia marxista i associen matrimoni amb patrimoni. Tant se val! Sota
aquesta premissa s’articula un discurs que pren forma de collage performàtic: l’amor
com a construcció cultural. El mateix sistema binari de la informàtica acaba
essent tractat com l’expressió pura de la parella: on 0 és l’un i 1 és l’altre
o viceversa. L’espectacle està farcit de referents contemporanis de tota mena, des d’estrelles
musicals com Kanye West a las performances de Marina Abramovic, amb o sense el
seu company Ulay, i la mercantilització d’aquestes. D’altra banda es nodreix d’algunes
de les recerques i experiments en la relació actuants/audiència de Roger
Bernat, entre d’altres. La participació de l’espectador és un requisit sine qua
non des d’abans d’entrar dins l’espai -vivencial i/o experimental- on tindrà
lloc la representació -el ritual de fer present. En el llindar, se’ns classifica
per colors i entrem en un espai neutre (entapissat de blanc) on ens mourem a
partir de la il·luminació, les projeccions o les indicacions d’uns actuants que
juguen a interpretar-se a ells mateixos. L’acció l’executem entre tots els presents
(dissidència inclosa), la música té un paper fonamental per acabar de crear l’ambient
i la comunió (la cervesa també fa alguna cosa) necessaris, així com el mantra: this
is real que acabem repetint quasi sense adonar-nos. Jugant aquests elements, és
difícil controlar el tempo de l’espectacle vivencial i aquí apareixen els buits
-blancs o molt foscos, depenent de l’experiència individual- que deixen
diverses “experiències” i llastra algunes d’elles. Hi ha també, en la voluntat
d’instal·lar-se en el registre col·loquial, l’ús d’una parla bastarda que no arriba
a ferir però molesta (m’incomoda a mi, tot i que entenc que cada cop a menys). Si
bé és cert, que aquest tipus d’espectacles es mouen dins uns circuits força
endogàmics que es retroalimenten i acaben recavant el favor dels “seus”, també
és cert que hi ha molt de talent al servei d’un espectacle valent, actual i ben
estructurat. This is real love constitueix una meravellosa oportunitat d’acostar-se
a formes de representació altres que s’allunyen dels espectacles més
convencionals sense oblidar-se d’articular un discurs que convida, si més no, a
la reflexió.