El Tantarantana ha recuperat There was a fiesta! (at Carnegie Hall) una petita meravella que es va estrenar fa un parell d’anys i que em vaig perdre per refiar-me del meu temps. Després de només sentir-ne lloances, aquest cop m’he espavilat i he anat el dia de l’estrena. A tall d’anècdota, us diré que si la vostra parella o qui us acompanyi al teatre fos algú que ho fa per gentilesa però que el que de debò li agrada són els concerts, doncs aquest és l’espectacle ideal: meitat text, meitat música -no en diré musical- i les dues coses fascinants. Una creació de la companyia La Copla de Wisconsin, escrita i dirigida per Salvador G. Sánchez.

I ho sé perquè a aquesta cronista, que sóc dels del teatre, m’han tingut atrapada tota l’estona (que se m’ha fet curta: 70 minuts). Els temes musicals, dels anys 40/50; els músics en directe,  Joel Moreno, Santi Colomer i Oriol Roca, de la formació de jazz Joel Moreno Codinachs Trio i la veu dels dos intèrprets, Cinta Moreno i Toni Vallès, m’han mantingut el somriure posat de principi a final, que això no ho aconsegueix tothom. I sobretot, perquè el que s’explica no és una alegria. Parla d’una parella de músics-cantants, una andalusa i un català (que no van existir amb aquest nom però que són la suma de molts que es van trobar en situacions semblants), que van traduir els seus noms (Francisca Pichardo Limón i Josep Martí i Benet) als sonors: Patty Lemon i Martin Bennet per poder accedir mes fàcilment al públic americà.

La història és el viatge d’aquests cantants cap als Estats Units, tal i com ho van fer tants i tants emigrats de diverses procedències, alguns per gana, d’altres per exili, tots a la recerca del somni americà. En paraules de l’autor: “Ens vam adonar que l’arribada de tota aquella barreja va originar estils musicals com el jazz, el rock i d’altres, resultat del bagatge musical dels seus països, majoritàriament d’Europa i Àfrica. Abans que arribessin, no hi havia res. I vam estirar el fil!” 

Un viatge que, a més d’aquesta història de la música,  serveix per explicar coses de la dictadura franquista que molts desconeixíem, com ara que Franco va prohibir el jazz i el swing. També expliquen, i ja no se’ns fa tan estrany, que es confinaven els homosexuals a camps de treball i que la dona, si sortia de casa i encara més com a artista, no era gens ben mirada. Tot això es diu amb poques paraules, però suficients perquè s’entengui, en un decorat meravellós (de Alberto Merino, ), que tant pot ser el Carnegie Hall com un envelat de poble. I amb una qualitat musical i de veus, absolutament fascinants.

L’espectacle comença al Carnegie Hall l’any 1959 quan la Patty i el Martin hi van a fer el seu concert, que presenten amb molta il·lusió i alegria. I van passant els records de tot el seu recorregut, fins que tornem -sense moure’ns- al mític local de Nova York, on no sé si em va quedar tan clar que va ser un festa però, en qualsevol cas, la meva vetllada al Tantarantana si que ho va ser. 

No us ho perdeu, hi ha sorpreses, cançons que us transportaran… i molta informació. Fins i tot hi ha moments que semblen que… ens està passant ara mateix!