Quan en un moment donat de l’espectacle es llegeix el breu decret franquista dels anys quaranta en el qual es prohibia la interpretació del jazz, els somriures d’incredulitat s’instal·len en els espectadors més joves… i en els no tan joves també, esclar. Hi ha coses que vuitanta anys després costen encara de creure.

Una situació com aquesta és la que van patir, entre altres, dos artistes de l’època que van formar parella a Barcelona després de coneixe’s en una sala de concerts. Ella, una «cantaora», Francisca (o Paquita) Pichardo Limón, i ell, Josep Martí Benet, cantant melòdic. Una andalusa nascuda a Aracena (Sierra de Huelva) el 1924 i un català nascut a La Pobla de Lillet (Berguedà) el 1918. Una barreja explosiva. Els dos es coneixeran després amb els noms artístics de Patty Lemon i Martin Bennet –vegi’s els macarrònics anglicismes extrets dels noms de fonts reals!— a causa d’haver de fugir de la repressió i persecució del règim de la Dictadura, embarcant-se en un vaixell Atlàntic enllà i desembarcant al port de Nova York el 1950 on, després de diverses peripècies, visats i picaresques, i gràcies a la mà esquerra de Xavier Cugat —present virtual, per cert, a la platea del Tantarantana— van poder complir el seu somni d’actuar, ni que fos per una única vegada, al Carnegie Hall de Manhattan. (…)

L’espectacle explica la història de la parella —hauria de dir amb humor si no fos que amaga una tragicomèdia pròpia de l’època—, i fa un recorregut musical, amb l’excel·lent acompanyament dels tres músics en directe de la «Joel Moreno Codinachs Trio» (només bateria, guitarra i contrabaix) que, dels tres instruments, com de les pedres, en treuen pans de pagès i forn de llenya de primera qualitat, amb una dramatúrgia teatral que, sense oblidar els músics, situa a primera línia la gràcia i la capacitat musical i actoral de l’actriu Cinta Moreno (Patty Lemon), i aixeca el paperot que li toca fer, també revestit musicalment, a l’actor Aitor Galisteo-Rocher (Martin Bennet), els dos amb una trajectòria escènica notable a les espatlles, però que aquí els dota d’una personalitat singular i de parella antològica com algunes de les que el teatre ha ofert al llarg del temps, com la de la clàssica «Ay, Carmela!» o les més recents en cartellera de «You Say Tomato» (Capitol) i «Mambo» (El Maldà). (…)

L’actriu Cinta Moreno és, a més, juntament amb el director Salvador S. Sánchez, autora de la idea de l’espectacle, fundadors els dos, des del 2013, de la companyia La Copla de Wisconsin, que malda per fer que la música s’integri com a llenguatge teatral, com passa en aquest espectacle, altament divertit, elaborat al xup xup i fusionant la força del trio de jazz com a part integrant de la trama. (…)