Alauda Teatro demostra una gran habilitat en la construcció i manipulació de marionetes. Les ha recol·locat totes en un circ en el que no hi ha pallassos però sí que un gos poruc equilibrista i una amantis inquietant. En realitat, amb la fada preciosa, té més de circ de les rareses que d’un clàssic show dels números del més difícil encara. Potser la pega de tot plegat és que, tot i l’energia que hi posa el manipulador i presentador que ell mateix ha construït tots els elements, hi ha una dramatúrgia massa simple. Que deixa unes terribles pauses en cada transició (mentre canvia de marioneta). Encara ho fa més feixuc l’entrada del presentador i director (una mena de ninot ventríloc que aixeca bigotis quan somriu). Passa que els aparells acaben dominant la trama. Que té un final gens sorpresiu.

Sí que hi ha un veritable treball de manipulació amb l’entrada de cada personatge. El faquir, que aguanta el pes del titellaire sobre el llit de claus recorda prou aquell personatge que Claret Clown va rescatar als Rambleros (trepitjant, descalç patates fregides, amb un micro al costat! l’efecte és divertidament aterridor!) Totes les marionetes tenen una sorpresa que trenca la lògica (ben màgica) de la seva aparició. Com la diva que es converteix en gallina i acaba posant un ou on hi apareix un tenor aflautat… Tots són jocs molt ben trobats, que apareixen gràcies a la manipulació i l’articulació de les marionetes. Com Jordi Bertran, Pepe Otal o Pep Gómez els manipuladors traspassen ànima a éssers inanimats i són capaços de persuadir al públic per aquells breus instants. Aquest és el seu veritable trumfo.