Els germans Marx eren amants de l’òpera però no s’atrevien a cantar. Només a moure’s per entre cametes. La proposta d’Yllana beu de la broma de traç gros, dels tòpics de diva s’enamora de divo, sempre buscant alguna patinada divertida (sigui per l’alcoholisme d’Alfredo o per la ploma del castrati, que queda atrapat per la veu profunda del baix. Verdi va indagar en la vessant més tràgica d’un pallasso a la Cort a Rigoletto. Els d’Yllana han preferit tirar per l’humor més blanc i imaginar com es desenvoluparien una troupe de pallassos dins de l’òpera. Amb la particularitat que, els artistes no són pallassos si no cantants d’òpera que combinen la rigorositat del tractament de la veu amb una interpretació exagerada. Hi ha, sovint, una sobreactuació, sí, és clar, però queda prou ben justificada com a proposta petarda.

The opera locos és un cant a la vida, a la celebració. I només es deixa veure el contrast tràgic dels personatges quan es pensen que no podran véncer els seus vicis, les seves pors. L’adaptació musical (la música és enllaunada) té mèrit perquè aconsegueix traspassar de la preciositat lírica als acords més rockers. I això ajuda als lírics a desfassar-se i a connectar amb el públic. De fet,les ganes de comèdia son notables, Per això, la masterclass roda sola. La invitació al noi de primera filera a pujar a l’escenari és tota una celebració compartida, que no juga amb el ridícul de l’espectador. I, és cert, la gran majoria del públic, celebra aixecant-se de les butaques, durant la salutació final. No compta gaire l’argument, ni la profunditat de res, tot té una aparença de conte que es desvetllarà a les 12 de la nit (com la Carrossa de la Ventafocs), però que brilla sense matisos, a raig, en cada alenada de l’escena

La companyia Yllana insisteix en l’univers clàssic (després de la celebrada PaGAGnini amb Ara Malikian) amb aquest viatge a les àries més populars. De fet, és un recorregut que no és nou. Perquè ja van treballar amb la comèdia i les àries el duet Toni Albà i Jordi Purtí, junts i per separat: Hop! era i Operetta. El teatre de gest demostra que connecta sense paraules amb la lírica. i això és un plantejament tant surrealista com quan el Harpo deixava l’arpa i decidia fer-se entendre a cops de botzina.