L’any 1996 els camins de Marceline, Sylvestre i Zaza es creuaven. Deixaven les seves respectives aventures artístiques, nascudes als anys 70, i fundaven Los Excéntricos, una companyia que a dia d’avui encara segueix en plena forma. Ara, “The Meelting Pout pourri” és un recull dels seus millors sketches dels últims anys, a més d’alguna novetat. D’entrada doncs és una oportunitat fantàstica de descobriment per tots aquells que no coneguin aquest trio de clowns, i una bona manera per retrobar-s’hi per als que ja ens havíem rendit als seus encants amb alguns dels seus espectacles anteriors. 

En el marc del Trapezi de Reus, la Palma ha estat l’espai escollit per a les funcions. Un encert total ja que aquest jardí amb llumetes d’envelat li va com anell al dit a aquesta companyia que sempre ha s’ha situat entre el classicisme més estricte i la modernitat. El tret distintiu és l’estil personal que saben imprimir al seu art en forma de surrealisme, intel·ligència i emoció.  Lluny d’acomodar-se amb l’experiència i que les funcions siguin pur tràmit, ataquen l’escenari amb la mateixa il·lusió i innocència que el primer dia, conservant així tota la seva autenticitat i, això, l’espectador ho nota. 

“The Meelting Pout pourri” ens mostra el seu domini del gest, el virtuosisme musical que els permet destrossar una cançó com si fos la cosa més fàcil de fer i la bona forma en l’ús dels malabars. Barrejant llengües d’arreu i silencis ben trobats, aconsegueixen fer-se entendre en l’idioma universal del bon art.

Tot i que ja els coneixia vaig gaudir moltíssim amb aquest espectacle. Sylvestre va ser un bon mestre de cerimònies, Marceline continua fugint, com sempre, de la dona objecte per seguir exercint de gran “artista feminista” i Zaza, va tornar a aconseguir que cada cop que feia la seva onomatopeia personal i inconfusible, jo esclatés  de riure. No se’ls perdin!