Thauma

Magda Puig Torres, formada en la novel·la gràfica, i Andreu Martínez, procedent dels titelles i el teatre visual, van unir els seus mons i fruit d'una residència artística de Puig en el Teatre Lliure dirigit per Juan Carlos Martel van concebre Thauma. El primer projecte de la seva companyia La Mula pren com a títol un terme grec que significa sorpresa, meravella o sorpresa, i és considerat el fonament de la filosofia. Amb aquests significats juguen en una proposta que apel·la a l'inesperat, la bellesa, el misteri i l'humor. No expliquen una història ni pretenen que el públic entengui el que està passant. Es tracta d'un exercici de contemplació d'un imaginari singular i qui entra en ell, queda atrapat. És un viatge visual i sonor captivador. La successió d'imatges, sota un surrealisme sempre imprevisible –com feia el mestre Joan Brossa- , crea una poderosa i poètica dramatúrgia visual aliena a la lògica. L'escenari esdevé un lloc on succeeixen coses, un espai mental que cada espectador percep a la seva manera. És un espai orgànic amb uns murs que s'obren i tanquen donant molt joc a la peça. Darrere d'aquesta aparent successió d'imatges, que beu de l'estètica del còmic, hi ha molta feina i van comptar amb la mentoria de Dimitris Papaioannou, un dels seus principals referents juntament amb Miet Warlop. El creador grec els va ensenyar que perquè funcionés l'obra havien de funcionar molt bé les transicions entre escenes. Abans que acabi una, ha de començar l'altra, i així succeeix en Thauma, que manté atrapada la mirada del públic durant tot el seu desenvolupament. El dinosaure, l'estruç i el bussejador En escena apareixen la ballarina Marina Rodríguez, el productor musical i videoartista Erol Ileri Llordella i l'especialista en verticals Juan Carlos Panduro. Aquest ens deixa algunes de les més recordades imatges, en la confusió de l'a dalt i l'a baix, com la del bussejador en una finestra o la d'un estruç, amb les mans fent de potes. El viatge sensorial comença amb un concert de metrònoms que és interromput per l'aparició d'un dinosaure. Després van sortint homínids blaus, patins lliscant-se sols, mecanismes i robots teledirigits, enormes pantalons errants, una gallina xaruga, una bella posta de sol… Tot un univers sorprenent que juga amb la percepció, combinant diferents escales, colors, formes i conceptes. Una experiència escènica que, com algú va dir, entra més pel cos, per la pell, que pel cap. Sorprèn i meravella. Thauma fa justícia al seu significat i ha estat reconeguda amb el Premi de la Crítica de Noves Tendències, el Max al millor disseny escènic i vídeo escena, i el Premi Teatre Barcelona al millor Espectacle d'Escena Híbrida. Tampoc es perdin el seu nou i deliciós projecte, Manual per a éssers vius, on les paraules (a Thauma n'apareixen només un grapat) prenen tot el protagonisme. Una altra meravellosa sorpresa.

Hi ha espais on et quedaries a viure, on l’estranyesa es dona la mà de la poètica; on es desperten idees i sentiments contraposats en un mateix pla; on el color, la forma i l’expressió física dels cossos es conjuga d’una forma inexplicable. La Mula s’ha inventat un món que parteix de la nostra lògica i la capgira. Thauma és un esclat d’imaginació desbordant, un festival pop sensorial que tant pot captivar a grans com petits. Una tria fantàstica per inaugurar la Mostra d’Igualada, l’última del Ramón Giné, director des del 2019. La sorpresa, el fet de meravellar-se amb l’imprevist és la base de Thauma. Una aposta filosòfica que parteix de la reobservació de les coses, dels objectes. L’obra té la voluntat de crear un seguit d’escenes protagonitzades per objectes que es mouen en remot, per cossos que muten i acompanyats per una banda sonora que marca els diferents ritmes amb què les diferents figures es mouen i es relacionen entre si. La complexitat de la peça rau en una concepció escènica que va mutant: uns murs que es van obrint i tancant (i trencant) a través dels quals van apareixent les “coses”: cotxets teledirigits, patins, peces geomètriques, dinosaures, globus i, per descomptat, totes aquelles figures que els tres intèrprets (Sarah Anglada, Juan Carlos Panduro i Erol Ileri Llordella) van creant vestits amb les seves granotes blaves, sense rostre, però amb una expressió corporal que emociona -l’estruç amb la ballarina i aquesta sola ballant al ritme de L’aprenent de bruixot de Dukas, peça de Fantasia (Walt Disney, 1940- o esdevé inquietant, terrorífica -el cos amb els dos rostres de vells en cap i peus.  És un espectacle total en el sentit en què tots els elements que hi intervenen tenen una finalitat i un sentit concret. Tant importa les contorsions dels intèrprets; com la direcció dels joguets en remot; com el joc de les llums de Toni Ubach; les diferents peces del vestuari creades per la Nídia Tusal, on el contrast dels colors transmet un esclat pop d’autèntica fantasia; com la selecció de temes musicals i l’espai sonor creat ad hoc a càrrec de Marc Naya. Quan acaba de cop, sortint la figura humana d’un ou inflat com un globus, hom es desperta i torna al món gris i lògic que ens impera, però el record colorista d’aquest món paral·lel que han creat la Magda Puig Torres (creadora del també genial Infinitus) i Andreu Martínez i Costa ens reconforta. El teatre també és això, estimulacions sensorials, plenes de màgia, sense paraules però amb un discurs clar i diàfan: reconstruir la nostra mirada des del pensament abstracte.

La sorpresa sorgeix del buit. Sense referents amb què bastir un plànol dramàtic, però amb una conceptualització clara, deixant net d'artifici gratuït la catarsi produeix quadres d'un àlbum compartit. Els metrònoms són devastadors molins que atrapen el temps, que arrosseguen el dia a dia dels humans. Les persones sense rostre ni mans distancien qualsevol empatia i alhora permet confondre el sentit vertical i horitzontal del fet de transitar. Caminar amb les mans permet convertir els peus en un senyorial estruç o en una dona de fer feines que frega al so d'una aspiradora. L'estètica juga a favor de la sorpresa, de jugar a imaginar mons nous. Té un referent enfocat, encara que amb una obertura de càmera quasi inabastable. La imaginació crea un univers com el de la Rodoreda a El dia que vam matar els llops, ideat per Lucía Miranda. El joc és constant. La plàstica, absoluta. Per moments, es pot imaginar instants d'un cataclisme de la humanitat; en d'altres una broma desproporcionada amb un dinosaure que lluita contra un helicòpter com aquell goril·la i les avionetes de King Kong. Magda Puig prefereix no posar-se límits. Com en aquell Infinitus. La buidor és molt més reveladora que el col·lapse, tot i que puntualment l'escena pugui anar conjugant-se de formes geomètriques, de pilotes de colors, de confeti que sura per l'espai. En les parets (com a Là, o Falaise de Baró d'Evel) emergeix la sorpresa també. Perquè l'únic rostre és el d'una màscara d'un personatge, que podria haver esclatat a ARCAS2020 dels VVAA. Amb un cos sense cames, com aquella ballarina que s'alça encara no se sap ben bé com. És un món estrafet però, per a res, tràgic. Simplement és diferent com els éssers imaginats i fantàstics d'El Bosco (Aracaladanza va retratar el jardín de las delicias i també va traslladar una fantasia similar a Pequeños paraísos). O com els rellotges desfent-se de calor en els quadres de Dalí. Thauma decideix que els elements tinguin una microhistòria en el seu espai concret vital, en el seu moment al pla de l'escenari: El cirerer florit pot recordar un capvespre preciós i calmat al Japó. O una darrera temporada a l'hort de Txékhov. L'univers batega racionalment, però es deixa meravellar per una fantasia delirant. Com aquell sortir volant de Le lévitation réelle...