Hi ha espais on et quedaries a viure, on l’estranyesa es dona la mà de la poètica; on es desperten idees i sentiments contraposats en un mateix pla; on el color, la forma i l’expressió física dels cossos es conjuga d’una forma inexplicable. La Mula s’ha inventat un món que parteix de la nostra lògica i la capgira. Thauma és un esclat d’imaginació desbordant, un festival pop sensorial que tant pot captivar a grans com petits. Una tria fantàstica per inaugurar la Mostra d’Igualada, l’última del Ramón Giné, director des del 2019.

La sorpresa, el fet de meravellar-se amb l’imprevist és la base de Thauma. Una aposta filosòfica que parteix de la reobservació de les coses, dels objectes. L’obra té la voluntat de crear un seguit d’escenes protagonitzades per objectes que es mouen en remot, per cossos que muten i acompanyats per una banda sonora que marca els diferents ritmes amb què les diferents figures es mouen i es relacionen entre si.

La complexitat de la peça rau en una concepció escènica que va mutant: uns murs que es van obrint i tancant (i trencant) a través dels quals van apareixent les “coses”: cotxets teledirigits, patins, peces geomètriques, dinosaures, globus i, per descomptat, totes aquelles figures que els tres intèrprets (Sarah Anglada, Juan Carlos Panduro i Erol Ileri Llordella) van creant vestits amb les seves granotes blaves, sense rostre, però amb una expressió corporal que emociona -l’estruç amb la ballarina i aquesta sola ballant al ritme de L’aprenent de bruixot de Dukas, peça de Fantasia (Walt Disney, 1940- o esdevé inquietant, terrorífica -el cos amb els dos rostres de vells en cap i peus. 

És un espectacle total en el sentit en què tots els elements que hi intervenen tenen una finalitat i un sentit concret. Tant importa les contorsions dels intèrprets; com la direcció dels joguets en remot; com el joc de les llums de Toni Ubach; les diferents peces del vestuari creades per la Nídia Tusal, on el contrast dels colors transmet un esclat pop d’autèntica fantasia; com la selecció de temes musicals i l’espai sonor creat ad hoc a càrrec de Marc Naya.

Quan acaba de cop, sortint la figura humana d’un ou inflat com un globus, hom es desperta i torna al món gris i lògic que ens impera, però el record colorista d’aquest món paral·lel que han creat la Magda Puig Torres (creadora del també genial Infinitus) i Andreu Martínez i Costa ens reconforta. El teatre també és això, estimulacions sensorials, plenes de màgia, sense paraules però amb un discurs clar i diàfan: reconstruir la nostra mirada des del pensament abstracte.