El 2005, Harold Pinter va rebre el premi Nobel
de Literatura. L’havia precedit una llista no gaire extensa de dramaturgs –entre
els quals destaquen Samuel Beckett (1967), Dario Fo (1997), Bernard Shaw (1925)
o Maurice Maeterlinck (1911)– amb qui comparteix la creació d’un estil personal
i renovador del llenguatge i de la representació dramàtica.

L’autor anglès va crear escola i un reguitzell
de seguidors i admiradors que no deixen escapar cap oportunitat de veure’n qualsevol
manifestació, sigui una pel·lícula, una lectura de poemes o un muntatge
teatral. Per als “pinterians”, doncs, arribar-se fins al TNC a veure Terra de ningú és un exercici obligat.
Per als no iniciats, els recomanaria començar per alguna altra obra de les
moltes que s’han representat –i es representaran– als nostres escenaris.

Amb el tema de la memòria com a centre, Pinter
s’enfronta un cop més als seus fantasmes i explora el complex món de les
relacions entre llenguatge, memòria i el que en podríem anomenar realitat.

En una elegant sala presidida per una vitrina
bar on aviat copes i ampolles no tindran repòs, hi ha dos homes: Hirst, el
propietari, i Spooner, el convidat. Semblen no conèixer-se. Enceten una
conversa, o més aviat un monòleg dialogat, aparentment dirigida pel misteriós
Spooner. Tot és amabilitat i bones maneres, fins que una boira etílica comença
a planar sobre l’amfitrió fins a fer-li perdre el capteniment i l’equilibri. Poc
després s’hi incorporen dos nous personatges –una mena d’assistents
interpretats per David Selvas i Ramon Pujol– i, a partir d’aquí, res ja no serà
el que semblava. Diàlegs irònics, pinzellades absurdament divertides, cruels, i
espurnes de tendresa s’enxarxaran dins l’enrevessada i sovint inconnexa trama
argumental on habiten uns éssers atrapats, poc explicables des d’un punt de
vista racional que, per afirmar-se i viure amb fortalesa, només tenen les
paraules.

Un cop més, el llenguatge com a clau del
reconeixement i de l’existència. I és que Pinter és un mestre a l’hora d’ordir
i encetar combats foscos i enganyívols lliurats a cop de mot, amb el llenguatge
com a única –però sovint mortífera– arma. Com també sol ser-ho Joan Sellent a
l’hora de passar-los al català, tot i que en aquest cas em va semblar sentir-hi
algun grinyol estrany en algú que sol oferir-nos traduccions magnífiques.

Literàriament, Terra de ningú –un títol clarivident– és un text complex, farcit de
referents, paral·lelismes i analogies que, per seguir de prop, requereix un bon
coneixement no només de la seva obra sinó de la literatura en general.
Tanmateix, també hi ha una altra opció: deixar-se emportar pel devessall de
veus, sensacions i petits descobriments que Xavier Albertí, des de la direcció,
ens vol fer assaborir; pel bon fer de Josep Maria Pou, i, sobretot, pel
magnetisme que irradia Lluís Homar, constructor d’un personatge senzillament
fascinant.