Xavier Albertí va fort: després de la festa musical de “Taxi al TNC”, arriba ara el banquet teatral d’un espectacle admirable des de qualsevol punt de vista des de què ens el mirem. Primer de tot, és clar, perquè ens permet gaudir d’un del cims absoluts del teatre contemporani: una obra mestra de Harold Pinter a la qual cal perdre-li la por. Qui ho diu, que això és teatre difícil ple de fosques interpretacions? Oblideu aquest prejudici, deixeu-vos portar per la força fascinant de les paraules i els silencis, i us trobareu davant una apassionant obra oberta que ens parla alhora del valor definitori del llenguatge, de les relacions de poder que s’estableixen entre les persones i la forma com les paraules poden capgirar els rols, de la nostàlgia del passat real o inventat, de la mort i la terra de ningú, i de la vida com a permanent “déjà vu”…I que ho fa movent-se en una terra de tothom en què hi cap la comèdia amb paisatge genuinament “british”, el drama prenyat d’absurd beckettià o la invocació a aquella poesia que neix als budells i ens fa contemplar l’abisme de l’existència. Mentre els sensacionals  Pou i Homar ens hipnotitzen entre copes de bon whisky de malta i millor xampany francès,i Selvas i Pujol  -brillants tots dos- se’ns presenten com a  criats/secretaris carregats també d’intensa ambigüitat, Albertí oferiex un muntatge enlluarnadorament sobri en què el valor de cada pausa, de cada paraula i de cada silenci, estan calculats fins el milimetre.